“La por es converteix en un problema quan s’està interposant entre tu i el teu vertader ser”- Entrevistem al coach Ángel López

Primer de tot, m’agradaria que parlares sobre l’esdeveniment Creadores del Destino . En què consisteix?

Creadores del Destino va nàixer fa dos anys i mig aproximadament i és un esdeveniment en el qual el que plasmem a través de dinàmiques, perquè jo no tinc informació, sinó unes eines perquè les persones puguen descobrir-les per elles mateixes. És un esdeveniment totalment dinàmic que està basant en un format que cride “eduversión”, educació amb diversió, la gent es diverteix acudint a aquest esdeveniment.

I quina és la finalitat? És en primer lloc empoderar-se, tenir motivació suficient per a poder eixir d’aqueix espai que tenim molt còmode i no ens està donant la vida que anhelem. La següent és comprometre’s amb el propòsit de vida que hem demanat en la vida. Moltes persones es plantegen molts objectius però si no estan alineats amb el seu propòsit de vida, la qual cosa ocorre és que aconsegueixen aqueixos objectius però realment no són feliços, no viuen aqueixa plenitud.

Llavors, motivació, connectar amb el propòsit de vida, i després retornar la responsabilitat que som nosaltres a través de les decisions els que prenem un estil de vida o prenem un altre. Llavors, retornem la responsabilitat a l’individu, és a dir, “jo vull açò, què m’ho està impedint?”. Possiblement és la por, perquè ho vaig a fer fins amb por. Llavors és una espècie de laboratori, d’interacció emocional amb tu mateix, on et vas a descobrir quins són les limitacions que són solament mentals; i a través de l’acció que estàs molt per sobre de totes aqueixes creences, que eres molt més gran que les històries que t’expliques a tu mateix. És una comprovació física a través de la teua experiència, que el teu potencial està molt més enllà de les teues pròpies creences, que pots fer-ho, crear-te a una ruta en el teu propi destí.

Has explicat que en Creadors de la Destinació féu ús de dinàmiques. Utilitzeu de dinàmiques per exemple caminar sobre brases o arrowbreaking, que és posar-se una fletxa en la clavícula. Quins efectes tenen aquestes pràctiques?

Més enllà que una mera experiència o una yincana de proves, caminar per sobre de les brases és una dinàmica molt potent, perquè en tots els cervells dels humans tenim la idea que el foc crema, i açò és inqüestionable, tots ens hem cremat alguna vegada. Llavors si tu li proposes a una persona caminar per un jaç de brases de 500 graus de temperatura de deu metres, qualsevol et diu que no ho fa ni boig. El teu cervell va a deslligar totes les alarmes. Llavors en l’esdeveniment el que fem és pujar el llistat de convicció, de seguretat en la persona a través d’un entrenament mental, emocional i físic i llavors el repte és el mateix, però hi ha un entrenament previ, hi ha una preparació per a tot açò; i després en caminar voluntàriament per aqueix jaç de brases et dónes comptes que no et cremes, que el que donaves per resolt que era així, no ho era. Açò provoca en el cervell un canvi molt gran, és una comprovació per ell mateix. No t’ha convençut ningú, t’has convençut des de la teua pròpia experiència que açò que pensaves que era així, no ho és. El nostre cervell es revoluciona llavors, quantes coses que done per fet en la vida natural que és així no és tan així? Totes aqueixes pors que jo tinc potser són infundats, no els he comprovat. Et permet comprovar per tu mateix que tu potencial està molt més enllà, que les teues creences és una limitació, et dóna la possibilitat que replanteges les teues creences que t’estan limitant a viure aqueixa vida extraordinària. Per açò són tan potents, són com a metàfores: dius, “si llavors caminar per sobre de les brases és tan senzill, per exemple emprendre un treball també ho és. Potser la relació íntima amb una persona que m’agrada molt també ho és i no m’estic atrevint a fer-ho. Potser tenir un físic extraordinari per exemple també, una vitalitat excel·lent també és molt més fàcil. No estic entrant en la rutina perquè crec que no puc, que no m’ho meresc, que no sóc capaç… i totes aquestes històries que ens expliquem. Tot açò ens impedeix eixir de l’estat conegut. Tot el que anhelem no està en el conegut, està en el per conéixer. Llavors aquestes dinàmiques t’aproximen a l’espai per conéixer, amb l’experiència. Amb el arrowbreaking passa alguna cosa molt semblant. Posem la punta d’una fletxa, la col·loquem entre mitjanes de les clavícules i sota la nou. Aquesta part és molt blana però alhora molt resistent. Jo que vinc del món sanitari la primera vegada que anava a fer la prova vaig dir que era impossible: “va a travessar la tràquea, arribaré a l’esòfag, entrarà la sang a l’esòfag dins de la meua tràquea, em moriré d’un edema pulmonar…” Jo em muntava totes aquestes pel·lícules. Però la veritat és que mai ho havia fet, però quan fas un pas avance la fletxa et serveix com a metàfora. Quan estàs molt prop de complir el teu somni, és quan més pressió i resistència notes, quan la por es torna més palesa igual que la punta de la fletxa. Però en aqueix instant, en comptes de fer cas a les teues pors, s’ha de fer un pas avant. És una metàfora perquè t’adones que en la vida, quanta més resistència t’està posant, si tu poses de la teua part, aqueixa resistència desapareix i està tot allò que tu estaves cercant en la vida. És una metàfora molt bona per a comprovar per tu mateix que sí que pots. Que el “no pots” és una història. Tot el que estàs anhelant en la teua vida està solament a un pas, perquè t’atrevisques a fer-ho. Al fet que ho faces malgrat la por. Després fem altres dinàmiques com a caiguda de confiança o des d’altura, on t’has de fiar dels altres, que els desconeguts t’aguanten, caent d’un plànol de metre i mitjà quasi. És des d’esquenes, sense cap tipus de control. T’adones que en la vida solament pots arribar fins a cert nivell, però per a arribar un nivell superior has de també confiar que la vida està ací donant-te sostingues, la sustentació de desconeguts, que potser super fàcil, penses que et vas a matar, que no van a estar ací… Llavors són dinàmiques que per a persones que no confien molt en l’entorn aprenen a confiar en altres persones.

Has esmentat que utilitzeu tècniques mentals, físiques i emocionals. Llavors, què vols dir exactament quan no cal obrir únicament la ment, sinó les emocions? Fins a quin punt tenim nosaltres el control per a gestionar les emocions?

La ment, sobretot la part del cervell esquerre, que és la part lògica i racional, està ací per a protegir tota una experiència que és viure, però realment totes les decisions que nosaltres prenem no són mentals, són emocionals, la signatura de totes les accions la posa l’emoció. Quan naix la resistència mental? Naix per a protegir-nos d’una emoció que pensem que no podem sostenir. La ment no està per a les emocions. Les emocions estan a nivell molt més baix, en el teu corpus. Normalment més allotjades en l’àmbit gàstric, per sota de l’estómac i en l’àmbit cardíac també. Ací està tot el centre emocional.
Llavors t’adones que es pot sostenir la tristesa, la ràbia… tot açò que dius “no, no, no… Jo no vaig a viure açò”. Llavors ens vam crear tot un sistema lògic de raons, d’explicacions, per a no haver de viure una experiència. Però quan t’endinses a aqueixa experiència que pots sostenir aqueixes emocions i a més que tens un aprenentatge molt gran. Aprenem a través del que sentim, el pensament ve després. Per açò et dic que no cal obrir únicament la ment, sinó també cal obrir-se a l’emoció, sostenir aqueixa emoció. I t’adonaràs que abans d’eixir, abans de reaccionar a aqueixa emoció, sentir. Sentir aqueixa vergonya per exemple, que ens està impedint el que desitgem en la nostra vida, sentir aqueixa por i adonar-nos que tampoc és greu. Sentir aqueixa ràbia, per exemple, o sentir qualsevol tipus d’emoció. Sentir tristesa per exemple. No volem sentir tristesa, no ens arrisquem a viure certes emocions, però tot el que hi ha darrere està per aqueix pas al dolor, és a dir, deia Budha que el dolor és inevitable, però el sofriment és opcional. Tot allò que estem evitant viure perquè ens sembla dolorós emocionalment és allò que ens està impedint viure una part de plenitud que ens mereixem. Què és el que fem? No viure-la. I açò què genera? Sofriment.

Has explicat que a voltes sembla que esmenten emocions positives i negatives. Cataloguem moltes vegades com a negatives la ira, l’empipament…sembla que siga alguna cosa negatiu, però realment compleixen un paper evolutiu per a un entorn més complex. Llavors si hem de passar per aquestes emocions quan es torna realment un problema la por en si?

Considere que no hi ha emocions negatives, hi ha invitacions a fer les coses d’una manera diferent, és una forma en la qual la vida t’està dient: “hi ha una altra manera de viure”. La por es converteix en un problema quan s’està interposant entre tu i el teu vertader ser, no en el que tu crees de tu mateix. Entre tu i el teu somni, entre tu i el teu propòsit, quan t’està limitant la teua capacitat de sentir la vida. La por està ací per a recordar-te que hi ha alguna cosa important per a tu, no per a convèncer-te que no pots fer alguna cosa o que no t’ho mereixes suficient…o totes aquestes històries que ens muntem en el cap. Por anem a tenir sempre en la vida, perquè la primera vegada que fem alguna cosa, tenim una incertesa tan gran que comença el cap a treballar i comença a dir-te “no vas a poder fer-ho, vés amb compte” comença tots els dictàmens que hem tingut al llarg de la nostra història que ni tan sols són nostres, dels nostres pares i socialment que alguna cosa no anem a poder fer-ho. Clar que podem fer-ho, prova-ho i veuràs com sí que eres capaç. La por ens va a protegir per a salvar-ho en la vida, i que és útil. Per exemple, si tu vols saltar d’un edifici, separats a uns 50 metres, és probable que sense entrenament no pugues saltar aqueixos 50 metres, no dic que no siga possible per a  l’ésser humà perquè hem descobert que som capaços de fer coses increïbles, però probablement la primera vegada no. La por està ací perquè et qüestiones la teua pròpia limitació, però no perquè et reprimisques. La por és molt útil per a la vida, però si la història en la qual vivim no hi ha una amenaça la por és innecessària.

Tenim un cervell que actua ràpid i per a sobreviure pren decisions molt ràpides. Llavors para distingeix aquelles amenaces que existeixen de les quals parteixen de la nostra imaginació Aquesta és la fórmula per a distingir?

La fórmula seria estar present. Sentir ara mateix. Preguntar-se “açò que estic dient és una idea o és una realitat en si? Tinc alguna cosa tangible per a mostrar-ho? Dèiem abans d’enregistrament que si passa per ací un tigre és normal que tingues por, però no és una por creada per la teua ment, és una amenaça real que estàs vivint. Però la majoria de les pors són creats, són idees: “i si passara un tigre?” Però està el tigre? Perquè si no està tigre no se sap el perquè d’estar emprant tant temps en aquesta amenaça. Com sabem si alguna cosa que ens està proposant la ment és real o no? Baixant en sentir, al que està passant. Veure objectivament, fora de les meues creences què estic sentint en aquest instant. Què està passant realment ara mateix ací, no el que podria passar en el futur perquè encara no està passant, ni el que va passar en el passat. Ara mateix, ací, amb mi. Hi ha amenaça, o no? Si no hi ha amenaça no necessite por. Si ho hi ha, no et preocupes que la teua part instintiva traurà la por, no necessitaràs ni tan sols activar-ho, serà automàtic, un reflex. Però no utilitzem un reflex quan no hi ha un tigre. Imagina’t que bogeria estar ací preocupant-nos si es va a caure el sostre, hi ha alguna dada objectiva que diga que aquest sostre no se suporta? Si la sustentació és frèvola? Llavors no cal estar preocupats. La majoria del temps estem preocupats per coses que no estan ocorrent, solament en la fantasia, en la imaginació. Separem fantasia i realitat, observant l’instant, el present.

I si ens posem en la situació que sí, ha passat alguna cosa perquè realment has explicat que el que és real, la qual cosa és tangible, la qual cosa es pot comprovar és el que veritablement t’ha passat, que és l’experiència. Si després d’una mala experiència li agafem por a certa circumstància, què podem fer? Perquè moltes vegades sembla que després d’una experiència en un cas determinat li agafem por i ja rebutgem a tornar a intentar aquesta experiència, llavors açò com es pot treballar que, després d’un fracàs, no tinguem por de tornar a repetir?

Psicològicament, el procés és canviar el significat de l’experiència del que viviu. Per exemple, sóc mossegat per un gos, llavors jo pinso i generalitze tots els gossos mosseguen. Llavors, no podré viure l’experiència d’acariciar un gos mai més, ni podré gaudir de tot açò perquè “els gossos mosseguen”. Però, “aquell” gos va mossegar. Anem a veure, tu eres la mateixa persona? És el mateix moment? És el mateix lloc? La veritat és que no, moltes coses han canviat ací. No obstant açò seguim pensant que ens va a passar allò, el mateix. L’aprenentatge està basat en la història, però la història ja va passar, el present ara mateix no segueix ocorrent, ni aqueix gos ni tu eres el mateix, ni la situació és exactament la mateixa. Llavors tornem al pla, he de tenir en compte el present. Ara, existeix aqueixa amenaça? Aqueix gos està furiós o m’estic imaginant que aquest gos està així? Com puc saber-ho? Centrant-me en el moment present. Gens és el que podria ser o el que va ser, sinó el que està sent, ara. Perquè aqueix gos no existeix, solament el del present, no el del passat. I aqueix gos que em mossegarà tampoc existeix, els porte al present. Tot està ocorrent ací i ara. No obstant açò, la nostra ment està en un altre lloc, amb una altra persona, en un altre moment. Ací és on està el conflicte. La por no està ací, està en la nostra ment. I llavors primer hem d’adonar-nos que no existeix tal amenaça i després canviar el significat: no tots els gossos mosseguen.

I aquest procés de treball del pensament positiu fins a quan hem de treballar-ho? Hi ha dateu de caducitat o és alguna cosa que constantment cal treballar?

Més que un pensament positiu, com podem pensar que ens va a eixir el millor. Més aviat és un pensament present i l’entrenament no acaba mai. Aquesta és la bona i la mala notícia. La mala notícia és que cal estar entrenant tots els dies, la bona notícia és que tot el que entrenem s’enforteix i roman en la nostra vida; i el que no desapareix. Com més temps estàs en el present més joiós i ple eres. Com menys temps estàs en el present amb més angoixa amb la culpa i amb la por al futur et vas a veure. Llavors, jo sempre dic en els esdeveniments, quan acaba els entrenaments? Mai. Perquè quan acaba el present? Mai. I, on vols estar vivint? En alguna cosa que existeix o en alguna cosa que no és real? Per açò jo convide a estar presents ara, veure què està passant. Ara mateix hi ha persones que estan parlant en el fons i puc posar la meua atenció ací, però també puc posar la meua atenció plena en aquest instant, ara estic ací, amb tu. I res més està passant. No em preocupa si la hipoteca, si el meu cotxe està mal aparcat…Ara estic ací. Perquè tot açò estarà passant, però no està passant ací. En aquest moment el que està passant és el que estem vivint. Després arribem i diem, per què em preocupava tant? Què has deixat de viure quan no estàs ací, ara? Què has deixat de viure quan no estàs amb tu? Açò és el que estàs anhelant. Es diu vida. La vida sol ocorre en aquest instant. El màgic que és aquest moment, és quan notes que la vida és molt rica. Estàs demanant alguna cosa que ja té. Estàs demandant alguna cosa que ja et dóna.

Després d’aquesta entrevista ,podries esmentar esmentar-me algun cas que t’haja sorprès bastant d’algú que després d’acudir a l’esdeveniment haja aconseguit un repte espectacular, alguna cosa que tenia en ment que semblava al principi impossible i després d’aquest procés de dur a terme dinàmiques del present ho ha aconseguit?

He tingut molts casos. Són milers de persones les que han passat per Creadors. D’altres que estan formant-se per a ser coach de plenitud, que és el nou format que estem portant, llavors molts casos. Escoltant-te m’ha vingut un cas, pels mitjans de comunicació, una xica que tenia agorofobia, tenia por a eixir als espais oberts perquè una vegada, treballant en televisió, enmig d’una entrevista es va quedar bloquejada, llavors va tenir un impacte emocional molt potent en un directe, estava totalment bloquejada i no sabia com eixir d’aqueixa situació. Llavors el cervell per a protegir-li, per a no tornar a viure una experiència com aqueixa li va dir: “no et preocupes, no ens exposem”. I cada vegada s’exposava menys. Ja era els mitjans, ja no era comunicació…Va començar a reduir-se fins al punt que no eixia de casa. Li va costar un munt venir a l’esdeveniment perquè anava a estar un munt de gent, però va fer el pas. Va viure el moment i en l’esdeveniment va viure experiències increïbles. I ara és una companya de mitjans, té el seu propi canal, de radi, de televisió, està escalant posicions, ha tornat a tenir la credibilitat en ella mateixa i confiança en els mitjans i també em va estar posant la part dels mitjans de comunicació i…està molt agraïda. M’han vingut també casos com una dona que tenia ja 70 anys, que ja havia fet tot en la vida i vi a l’esdeveniment, no sabia molt bé perquè. Als tres o quatre dies de fer l’esdeveniment em va manar un Whattsapp i em va dir: “mira, m’he registrat en Whattsappper a manar-te aquesta foto”. I em va manar una foto des d’un parapent. Era el somni de la seua vida, volia tirar-se des d’un i ha fet molts assoliments. Tinc molts casos que han tingut una mala experiència amorosa i mai més es relacionaven d’una manera íntima per ser traïts, abandonats o rebutjats i ara gaudeixen d’una bona vida en família perquè es van atrevir a fer el pas. Tinc persones que per exemple tenien una salut fatal, que fins i tot caminaven fins i tot amb crosses o estaven prenent alguns fins i tot mòrfics i van venir i es van adonar que la seua salut depenia de les seues decisions i de les seues accions, van canviar les seues rutines i ara gaudeixen d’una salut espectacular. Fins i tot tinc el cas d’una xica que es va ficar en el món terapèutic i ara té una empresa de teràpia, ha creat una clínica de teràpies alternatives i li va molt bé. Hi ha molts casos…d’empreses que han pujat les seues vendes. Tinc molts casos d’èxits que no són meus, que són de l’èxit que ocorre quan prenem la responsabilitat de la nostra vida. Ens atrevim a actuar malgrat la por, ens comprometem i ho fem.

Veig que els casos que m’has dit, la gent té perfils molt diferents i a més les pors són en diferents àmbits de la vida: alguns amorosos, altres laborals…No hi ha un perfil determinat que li coste més fer el pas? No hi ha unes característiques específiques?

No, la por té molts cognoms: “por a relacionar-me, a perdre la meua identitat, por a fracassar, a ser rebutjat…”. Però al final tots tenim una por, que és el que ens està impedint viure una experiència. Normalment és una por que hem rebut des de xicotets, hem tingut un trauma infantil que ni tan sols recordem perquè no ens hem exposat més a aqueixa por. O a voltes és una por que hem heretat, ho té tota la família: “És que els López són així”. La veritat és que biografia no és igual a destinació. Tu pots canviar la teua destinació quan canvies les teues decisions. Jo tenia por a parlar en públic i ara faig exposicions per a 500, 1000 persones, i a més m’encanten. Vaig tenir una experiència molt potent en la universitat, vaig fer un bon treball i ho vaig exposar, va agradar molt. Ho vaig fer en aliança amb un gran amic meu. En la universitat els va encantar i ens van dir que exposàrem als de tercer per a medicina, 500 persones. De sobte, em va entrar la por, que jo no sabia que ho tenia. No ho vaig tenir amb la meua classe de 100, però allí sí. I m’acorde que vaig començar a exposar i no m’eixia, solament llegia el Power Point, no sabia ni el que estava dient. Tot estava escrit, però no vaig aportar gens, no estava fluint. I vaig pensar, “jo no sé el que vull en la vida, però sí que sigues el que no vull, i és parlar en públic”. I vaig estar un any i escaig sense parlar en públic. Vaig ser vencent aqueixa por, a aplicar tècniques de PNL que havia après sobre mi i vaig començar a arriscar-me. Jo tenia por de parlar en públic i fallar, de ser jutjat, rebutjat…Açò és el que hi havia darrere. Llavors quan contactes i parles amb les teues pors primàries et dónes comptes que si et rebutgen segueixes vivint. I el rebuig mai ha de ser un motiu per a no donar el millor de tu. Llavors ho has de viure, i quan ho vaig viure ho vaig transcendir i vaig ensenyar a moltes persones a parlar en públic. Hi ha molts casos, però quan transcendeixes pots empatizar molt amb aqueixa persona i saber què li ocorre. Llavors sí, les pors tenen molts noms però al final tots patim una por que ens està impedint viure allò que anhelem, ja sigues mestressa de casa, ja sigues director d’una multinacional que té clients de molts estils. A tots ens fa por alguna cosa i darrere d’aqueix alguna cosa sempre està el que estem cercant. Si et fa por, fes-ho. Encara que tingues por, però fes-ho.