Idoneïtat de la qual, possiblement siga, l’aplicació mòbil més usada pels usuaris.
Hui dia tots usem el telèfon mòbil i potser no siga molt arriscat dir que segurament en cada terminal existesca una aplicació de missatgeria instantània instal·lada, ja siga la de major nivell d’usuaris com Whatsapp o unes altres com Telegram o similars. Aquest “boom” en el que a comunicació personal es refereix porta amb si moltes millores en la nostra vida diària i, no cal dir-ho, el Dret no és alié a això.
El tema a tractar no és anodí, en moltes ocasions arriben clients als nostres despatxos, angoixats cadascun amb el seu problema, ja siga en l’àmbit laboral, civil o penal. Ràpidament poc després de començar a explicar-te el problema treuen el telèfon mòbil i et mostren els missatges intercanviats amb la persona amb la qual té la controvèrsia com qui creu que té la prova definitiva o l’arma fulminant amb la qual aconseguiran que la seua pretensió siga benvolguda o desestimada segons siga el cas concret.
Lamentablement el problema és més complex que això. Certament aquest tipus de comunicacions són avui utilitzades freqüentment en els tribunals de justícia com a manera de prova si bé, resulta molt conegut per tots, la facilitat amb la qual qualsevol comunicació, pot ser manipulada, per la qual cosa els tribunals són molt cauts, fins i tot m’atreviria a dir, poc inclinats envers aquest tipus de prova.
Fins avui, no existeix un criteri únic en els tribunals que evite les dues vulnerabilitats més comunes que afecten l’autenticitat del WhatsApp que són, la possibilitat de suplantar la identitat dels intervinents en la conversa i la possibilitat de manipular el contingut dels missatges.
Per llançar una mica de llum a aquesta problemàtica la sentència del Tribunal Suprem 300/2015 Sala penal de 19 de maig aprofundeix sobre aquesta problemàtica i posa l’accent principalment en dos aspectes molt importants: en primer lloc, perquè estableix un criteri únic que és d’obligat seguiment per la resta de tribunals; i en segon lloc, perquè aquest criteri pot ser aplicable a altres tipus de comunicació electrònica i no solament a WhatsApp.
La Sala estableix que: “La impugnació de l’autenticitat de qualsevol d’aquestes converses, quan són aportades a la causa mitjançant arxius d’impressió, desplaça la càrrega de la prova cap a qui pretén aprofitar la seua idoneïtat probatòria”, és a dir, aquesta deixant clar que aquell interessat a fer valer una conversa de WhatsApp com a prova en judici deu necessàriament aportar prova que efectivament és autèntica. Això es tradueix en la pràctica en què si, de contrari, se’ns impugna l’autenticitat d’aquests missatges, no n’hi ha prou amb aportar la conversa impresa en paper, sinó que caldrà practicar altres proves que confirmen la seua validesa tals com a pericials informàtiques o tècniques, la qual cosa complica el procés.
En resum, el valor probatori de WhatsApp ho determinarà el jutge en conjunt amb altres proves i i de la relació que d’aquestes últimes es desprenga amb aquelles i sempre tenint en compte que no tindrà caràcter i desplegarà els seus efectes complets com a prova si no ve pericialment acreditada la seua fidelitat i autenticitat, tasca que a priori s’aprecia difícil i que sens dubte no serà possible assumir en la gran majoria de procediments en els quals la quantia dels mateixos la revestiran com una prova econòmicament inviable.
.
Carlos García és advocat en SGR advocats
