On mirem, arreu d’Europa, hi ha el problema.
Però sembla que no el volem veure, que preferim mirar cap a un altre costat com si la ‘cosa’ no anés amb nosaltres…
Parle de l’auge de l’extrema dreta, de les organitzacions neofeixistes o neonazis que estan sorgint arreu del continent i que no reben la resposta contundent que en caldria. I mira que a aquesta vella Europa n’hem viscut d’experiències alliçonadores que haurien de recordar-nos de què va aquest discurs de l’odi al diferent, a l’estranger, al que no pensa com la majoria… I, sobretot, com pot acabar tota aquesta irracionalitat! Ho visquérem als anys 30 i 40 al cor del continent i ho hem viscut al sud, a Iugoslàvia molt més recentment. I ho vivim ara amb gestos i actituds que ens tornen a recordar que l’odi i la intolerància estan molt endins de nosaltres mateixos.
Aquest mes d’agost he estat de vacances a Varsòvia i a Cracòvia. Per cert, dues ciutats meravelloses que m’han sorprès per la seua ordenació, la seua confortabilitat, l’abundància i qualitat de les seues zones verdes i la seua oferta cultural… Però, sobretot, perquè guarden la memòria de l’opressió, de la dominació i de l’extermini dut a terme pels nazis contra totes les minories polítiques, culturals i ètniques; contra totes les opcions que no foren les representades pel poder. Museus, exposicions temporals i permanents, recorreguts urbans, monuments… I els elements més impressionants i definitoris d’aquella terrible realitat viscuda a Europa: els camps d’extermini, avui convertits en veritables museus de la memòria.
Jo vaig estar fa molts anys, al 1991, a Mathausen i em vaig quedar molt impressionat. Ara he visitat Auschwitz i encara em pregunte com és possible mantenir la fe en l’ésser humà després d’un recorregut d’aquestes característiques… La jove espanyola que ens va fer de guia pel camp va finalitzar amb aquestes paraules: “I qui oblida la història està condemnat a repetir-la”.
Ara, quan mirem el que passa arreu d’Europa, quan analitzem alguns dels discursos que van fent-se més forts cada dia, sembla que hagem perdut la memòria. A Àustria, la FPO, es fa forta amb un discurs basat, exclusivament en els trets identitaris, les tradicions i els greuges comparatius… A Holanda, el PVV de Geert Wilders, explota un discurs islamòfob i presenta la immigració magribina com el gran problema d’Europa. A Bèlgica i a França, el atemptats han agreujat la crisi dels “vells” partits tradicionals i enlairat les forces patriòtiques fins a nivells mai vistos.
Amb un llenguatge senzill, un missatge intel·ligible i clar, que arriba preferentment a l’estómac més que al cap, explota els instints més primaris de l’ésser humà, el pitjor que tenim les persones. Com dic, si no posem en el primer plànol les conseqüències d’aquesta terrible actitud, si no recordem del que podem ser capaços amb la nostra irracionalitat… Quin món estem construint?
És fonamental que posem a l’altre costat de la balança tot el que som capaços de fer en positiu: l’Europa solidària, la dels avanços socials, la de a intel·ligència i la cultura… La de la integració, la de la multiculturalitat, l’Europa plurilingüe, la que és capaç d’alçar-se des de les cendres i edificar un nou futur de prosperitat… I de dignitat…
I explicar tot això amb un llenguatge clar i senzill, però suficientment complex com per arreplegar els valors de la modernitat i la memòria del que ha passar en aquest sòl ple de sang i de cendra…
I decisió. Decisió per combatre amb totes les eines de la raó, de la paraula i de la política a la dreta antidemocràtica que intenta eradicar els valors que fonamenten l’esperit europeu i que possibiliten el nostre futur com a comunitat de pobles lliures. El combat no és ni serà una tasca fàcil, però ha de ser un treball ferm i valent entre totes les forces democràtiques que compartim els valors de la llibertat i de la solidaritat.
No oblidem la història!!
