Moríem abans i continuem morint ara. Almenys fa no massa dies ho hem fet i el futur anuncia el mateix. És possible que de diferent color, però el sabor d’allò que eixirà a borbolls serà també metàl·lic.
Més enllà que tribunals t’envien a acadèmies i que la Generalitat davant l’absència de moviment i de l’escàs –i difícil de trobar– material –dels noranta– que ofereix ho faça també, hi ha molt a parlar. Acadèmies, per cert, a vegades, liderades per personalitats de dubtós patriotisme, d’eixe patriotisme que només s’ataülla una vegada a l’any però que molts poden intuir contemplant el moviment de mans i sobres carregats de bitllets.
Un cop més, oposicions als cossos de mestre i professorat, de nou alguns contents, altres desmoralitzats, uns carregats de ràbia, altres motivadíssims. El procés, el de sempre, llarg al principi, curt al final –sempre falten dies per a poder llegir i/o exposar tots– molta incertesa i moltes hores perdudes esperant torns. Aquest, no obstant això, podria tenir un poc més d’interés per a tot aquell que observa, i per als opositors, per descomptat. Es tractava de les primeres i tan esperades –i glamuroses– oposicions del nou govern valencià, ja totalment organitzades per ells.
Podem contemplar el gran canvi d’enfocament amb una petita mostra del que per a alguns ha representat la fase final de les oposicions: La terrible notícia que al·legant ser mestre de valencià com a requisit per a participar en el procés ja no es podia utilitzar per a sumar punts als mèrits. La capacitació, d’inferior nivell, era suficient per a presentar-te a les oposicions i el sentit comú diu que qui tinga el mestre de valencià tindrà la capacitació salvant casos molt perduts per tot el mapa.
Alguns ho van fer bé estudiant-se de carrereta l’orde de convocatòria, altres van ser advertits respecte d’una manera que tots voldríem haver viscut, altres senzillament ho van encertar de casualitat, ni sabien el que havien marcat. Els menys afortunats, doncs, ja imagineu. No sempre es pot estar a l’aguait de dues línies entre un document de 38 pàgines.
S’havia de llegir, però en cap cas estudiar. No anava per a l’examen, tot i que finalment la nota de molts va afectar. Realment, tothom es memoritza l’apartat de mèrits abans de passar per duríssimes dues fases, tres exàmens i cinc sessions d’oposició totals? Potser de tant mirar-la no arribes a l’anhelada tercera fase.
El conseller es va equivocar i va rectificar. I no parle que, altre cop, cada tribunal té el seu criteri amb objectivitat zero a tots els exàmens, que es puntue finalment tenint en compte totes les parts i no una per una de manera imparcial, sinó que dues setmanes després de l’única orde que ha de publicar en tot l’any – i alguns anys ni això farà– resulta que la redacta amb errades. No passa res, es corregeix, ja que equivocar-se és d’humans, no? Doncs no. Equivocar-se és de casta.
La resta no tenim dret a errades, no tenim dret a solucionar una ximpleria que portaria únicament un dia i que faria feliç a molts durant tot un any, mínim. Una ximpleria comesa per gent arrossegada per una llei redactada a mala fe –o no amb bona indubtablement– i uns sistemes quadriculats, inflexibles i obsolets. Testimonis comenten respecte a treballadors de conselleria que els van assessorar guiant-los i portant-los de la mà cap a l’error –o l’horror?–. El que deia, arrossegats tots, com si d’un imant a prop d’un frigorífic es tractés.
L’estructura de les oposicions valora tant els coneixements, pràctica i formació com a persona i professional en general, que la suspicàcia, les tretes i estratagemes i la sort. I a algunes fases pareix que més aquestes darreres habilitats.
No sé si és pitjor que el que teníem, però no és millor. I l’element principal del canvi eren les promeses de millora, que ells no venien a fer el mateix que la resta, que per a això es quedaven combatent a l’oposició. Ells venien a alçar per l’aire tot i el que ha acabat passant és que s’han baixat fins a terra tot –pantalons inclosos–. Criminalitzaven una casta amb més drets, ells representen una de nova amb idèntiques característiques.
Parlaven de la tornada al més bàsic, a l’educació, deixant de costat les dificultats burocràtiques i que mai aquests mecanismes institucionals determinaren decisions educatives com és la valoració d’un opositor al procés.
Caldria parlar un altre dia, llavors, si la casta té a veure amb el partit i les afinitats polítiques, si va amb les persones, amb els diners, si importa l’origen o si senzillament es tracta del poder.
Jo, un dels que ha de millorar la competència lectora -com deia una opositora que pareixia més contenta de la quantitat de gent que es va confondre que per la seua puntuació-, em vaig despertar pel que un dels membres del tribunal, un dels bons, dels que per tot el suport que ha oferit als opositors al llarg del procés hauria de ser reconegut, em va dir a la fase de mèrits “Ets una víctima del sistema, ho saps?”, deia. Sí, li vaig dir. Una víctima més, i en van milers, però el més trist de tot això és que no només uns pocs –molts– ho havíem sigut, sinó que ho havíem estat tots, des del començament. Perquè sempre ho hem sigut, sempre hem estat víctimes.
Segurament, aquest membre del tribunal únicament es preocupava per nosaltres malgrat que en realitat –ho pensés o no– estava enunciant una sentència clau en la reedificació d’aquest nou País Valencià. La maquinària, ja no blava, sinó amb tonalitats roges i carabassa, seguia matant, seguia havent-hi víctimes.
Tan adormit estava que no veia que els nous ni han construït cap pont entre els engranatges i sistemes i els que volen treballar com a mestres i professors, ni ells han fet el paper d’enllaç. Igual es pensaven que per ser a la Comunitat Valenciana podien fer-ho tot en la nostra llengua i arreglat. Disculpen senyorets i senyoretes, però açò no és Catalunya i l’ús d’una llengua o una altra no porta injectada més veritats o menys. Els nous continuen tenyint balcons i llençant intestins pel carrer. Abans es matava – a seques–, ara es mata en valencià. Però es mata.
Les mateixes esperes, les mateixes desorganitzacions, els buits legals i els dubtes a cada part de l’oposició, la impossibilitat de completar el procés sense tenir al tribunal deu hores escoltant a persones llegint textos similars sense poder descansar, el deteriorament físic dels trenta graus mínim cada dia i proper als quaranta segons zones. Únicament podem trobar elements positius a la qualitat humana del tribunal i dependrà de quin. Tribunal que és escollit a l’atzar.
Crec que es pot afirmar que la maquinària del mal ha tornat, en realitat mai se n’ha anat, només l’han pintada un poc – uns colors ridículs i que no peguen ni amb cola– i ràpidament han intentat vendre-la com la darrera actualització. Continuem com abans amb uns que estan on estan precisament per condemnar els d’abans i el com estàvem abans. A la Valenciana hauria de significar més que en valencià.
La veritat? Han canviat els treballadors, han canviat els dits que premen les mateixes tecles, però no el sistema. La maquinària del 2016 a la nostra comunitat és la mateixa que hi havia l’anterior legislatura. De fet, és la mateixa que ja hi havia molt abans que jo nasqués.
A la Valenciana ha acabat tornant-se una marca, una que fins ara fa el mateix que es feia els darrers vint anys. Però en valencià.
