Seguim amb la nostra sèrie d’articles sobre el pensament i la figura de Nicolau Maquiavel (1469-1527), pensador i canceller florentí i pare de la ciència política moderna. En l’article anterior tractem la importància que la Fortuna juga en les relacions polítiques i de poder, però en la present columna veurem com l’autor renaixentista limita l’abast d’aquesta i ho complementa a l’existència d’altres conceptes cabdals en la seua tríada: el de la virtut i el de la prudència.
En els Discursos sobre la primera dècada de Tito Livio, Maquiavel reflexiona sobre la causa de l’imperi que van conquistar els romans. En la seua anàlisi determina que l’únic factor no va poder ser la Fortuna: cert que Roma mai va haver d’enfrontar-se en dues guerres d’importància alhora, però encara que no es pot obviar l’element de la Fortuna, va ser la disposició i l’habilitat política de Roma a l’hora de triar quan emprendre una guerra i quan acabar-la per mitjà de la diplomàcia per a reprendre-la posteriorment el que els va portar a la seua posició de preeminència. Van conquistar no per fortuna sinó per prudència.
Però matisant açò, Maquiavel mostra en aquest mateix exemple que és fonamental que sempre haja implicat un element inicial de bona fortuna: “és essencial que una ciutat tinga un començament lliure, sense dependre de ningú”, afirma, si vol tenir alguna perspectiva d’aconseguir glòria cívica. La realització de les grans coses és sempre resultat de la fortuna combinada amb la indispensable qualitat de la virtut. Roma va posseir molta virtut, és la resposta de Maquiavel.
En el context de la seua època, plagada de conflictes entre ciutats estat i en el marc del conflicte més gran entre el Sacre Imperi Romà, els estats pontificis, el Regne de França i el florent Imperi Espanyol, un exemple en què la importància de la virtut ciutadana es fa especialment palesa és en l’ocupació d’una milícia ciutadana en detriment d’una mercenària. Maquiavel incideix en l’infaust que resulta per a una república, ja que tant en la derrota com en la victòria, aquesta perd, doncs el mercenari victoriós podrà tornar-se contra el seu patró. A més, un príncep ambiciós no trobarà millor ocasió per a ocupar una ciutat que quan envie a un exèrcit en auxili d’aquesta. Així doncs, Maquiavel considera una vergonya que un príncep o una república no disposen de milícia pròpia, no sent una excusa l’escassetat d’homes aptes, sinó la falta d’aptitud per a convertir-los en milícia. En aquests ensenyaments trobem el germen del concepte de virtut ciutadana i de servei públic heretat en el pensament republicà modern.
Però després d’apuntar la importància de la virtut, Maquiavel matisa de nou que aquesta està supeditada a un altre factor decisiu en el governant: la prudència. Afirma doncs que un governant de virtut ha d’estar preparat per a meditar sobre les lliçons de la història, per la qual cosa ha de ser un home circumspecte i prudent. Aquest consell dirigit al príncep troba la seua expressió sobre la república; en els discursos insisteix explícitament en el fet que, si una ciutat vol aconseguir grandesa, és essencial que tal qualitat siga posseïda pel cos ciutadà com un tot: és una bona disposició a fer el que siga necessari per a aconseguir la glòria cívica i la grandesa, posant el bé de la comunitat per sobre dels béns particulars, tant si les accions implicades resulten ser d’índole intrínsecament bona com si no. La clau està a assegurar-se que els ciutadans estan “ben ordenats”, o, la qual cosa és el mateix, organitzats de tal manera que açò els obligue a adquirir la virtut i defensar les seues llibertats. Observem ací una de les idees centrals del republicanisme modern: un cos ciutadà pot perdre la seua virtut en fer-se mandrós i no interessar-se per l’activitat política i fent-se inepte para tota activitat pròpia d’un virtuós.
Fins ací tot coincideix amb la nostra visió moderna i democràtica de la política, però en el pensament de Maquiavel, trobem un aspecte de la moral dràsticament trastocat. Ell diu que cap governant pot posseir o practicar íntegrament totes les virtuts, ja que no sempre s’ha de considerar racional el ser moral doncs, si sempre es vol ser bé açò serà una ruïna irracional política. S’ha de guiar un pels dictats de la necessitat i ser bé quan es puga però aprendre a ser dolent quan es necessite també “el seu esperit ha d’estar disposat a tornar-se segons que els vents i variacions de la fortuna ho exigisquen d’ell; i no a apartar-se del ben mentre ho puga, sinó a saber entrar en el mal quan hi ha necessitat”. És necessari reconéixer la força de les circumstàncies i harmonitzar el mateix comportament amb els temps. “No és necessari que un príncep posseïsca totes les virtuts que hem fet esment anteriorment; però convé que ell aparent posseir-les. Encara m’atreviré a dir que si ell les posseeix realment i les observa sempre, li són pernicioses a voltes”.
Segons Maquiavel existeixen dues maneres de defensar-se: l’un amb la llei, l’altre amb la força; el primer és el que convé als homes, el segon és propi dels animals: però com sovint no n’hi ha prou amb el primer cal recórrer al segon. Així doncs, li és necessari al príncep fer ús de tots dos. Però, seguint aquesta deriva enfront de l’observança republicana, considera fins i tot a voltes la llei com un impediment: “quan un príncep dotat de prudència veu que la seua fidelitat en les promeses es converteix en un perjudici seu i que les ocasions que li van determinar a fer-les no existeixen ja, no pot i encara no ha de guardar-les, com que ell no consenta a perdre’s”, és a dir, el príncep ha de saber imitar a la rabosa i al lleó, en l’astúcia i en la força.
Aquestes afirmacions poden semblar greus, i constitueixen l’arrel de les polèmiques que han acompanyat a aquest pensador, però podem observar les raons que sustenten aquestes idees: l’ordenament legal és una eina poderosa per a organitzar la convivència d’una comunitat basada en un contracte social, però davant l’absència d’un ordenament superior que regule la interacció entre nacions i administre justícia, els conflictes entre aquestes requereixen de la determinació més gran a l’hora de portar les accions necessàries per a la supervivència de la pròpia, sense que un sistema moral pose en risc aquest èxit. Afortunadament, vivim una època en què les nacions avancen cap a un marc d’enteniment comú, però cal no oblidar la realitat subjacent per a evitar sucumbir fruit de les nostres pròpies entelèquies utòpiques.
