Ahir va ser un dia intens, una nit llarga que va confirmar la idea que s’ha escoltat últimament amb freqüència pels carrers: El bipartidisme ha mort.
Els resultats electorals, han donat un parlament dividit i amb grans dificultats per a formar govern.
El Partit Popular, amb els seus 123 escons hauria d’unir-se amb Ciutadans, 40 diputats, i Coalició Canària, 1 escó, per a intentar arribar a una majoria, i encara així es quedarien a les portes de l’absoluta amb 164 diputats, els faltarien 12.
D’altra banda, el segon partit més votat amb un total de 90 diputats, el PSOE, hauria d’aliar-se amb Podem, 69 escons, el Partit Nacionalista Basc, 6 representants, Unitat Popular En comú, 2 diputats, i EH Bildu, 2 escons. La suma d’aquesta amalgama de partits és 169 diputats, necessitarien 7 diputats més per governar.
Ni esquerres, ni dretes poden unir-se per a manar i és difícil que permeten la investidura als seus contraris polítics.
D’entre els partits amb representació al congrés dels diputats, falta parlar de dos. Democràcia i llibertat d’una banda, i Esquerra Republicana de Catalunya per l’altra. Tots dos partits catalans, el primer amb 8 escons i el segon amb 9. Aquests grups independentistes poden tenir la clau per a una possible investidura. Però, a canvi de què? D’un referèndum d’autodeterminació? Potser.
D’altra banda, es parla de la gran coalició, d’un pacte a l’alemanya. PP i PSOE junts, unint forces per detenir als nous partits. És una possibilitat? Sí. És difícil? També.
El més probable és que tinguem un Congrés a la catalana, on passen les setmanes i no hi haja pactes d’investidura viables i en uns mesos, noves eleccions.
L’autor d’aquest text és Rubén Soto Vives
