fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Llorenç Villalonga a Binissalem

Llorenç Villalonga a Binissalem

per Lourdes Toledo.

Mallorca aquest darrer estiu era una illa buida de turistes: més de la meitat d’hotels, botigues i restaurants tancats i els taxistes s’avorrien. Una imatge insòlita. Podies visitar Sóller, Deià o Valldemossa a qualsevol hora del dia i trobar-hi fàcilment lloc on aparcar, menjar o dormir. Una cosa semblant ocorria a les platges i a les cales, estaven a mig gas. Un panorama inimaginable, irreconeixible, quasi distòpic. Tanmateix, i després de visitar Binissalem, a la comarca del Raiguer, comprove que Mallorca –al marge de l’aldarull turístic– guarda encara racons sorprenentment tranquils al cor de l’illa. Binissalem n’és un exemple.

En un matí feiner d’agost, en plena pandèmia, Binissalem està tranquil. A penes s’hi veuen turistes. Tampoc és una destinació turística, potser per això té aquest encant i força tan primigenis. És la màgia dels pobles mallorquins d’interior, des dels quals s’albira la Serra de Tramuntana entre carrers llargs i sobris, on l’arquitectura ha estat sortosament preservada. En algun moment crec que estic a Itàlia, on saben conservar. Probablement és l’efecte dels carrers polits, endreçats, de cases senzilles, però elegants, amb façanes de colors suaus, finestres grans i pocs balcons, una certa austeritat. El Mediterrani, no cal dir, va molt més enllà de les palmeres, hotels i xalets i disbauxa. És també aquests poblets silents d’una Mallorca quotidiana, genuïna, aliena al desficaci de les platges, on fa goig passejar i observar-hi els veïns, les botigues, escoltar-ne la parla…

Continuem el passeig i en un d’aquests carrers majestuosos, en concret al número 25 del carrer Bonaire –quin nom tan bonic, a València també n’hi ha un amb aquesta denominació– hi ha el Casal de Can Sabater, on va viure Llorenç de Villalonga (Palma, 1897-1980) de manera ocasional des de l’esclat de la Guerra Civil fins a la fi dels seus dies. La casa –un casalici senyorívol del segle XVII que va ser propietat de Na Teresa Gelabert, la dona de l’escriptor– fou refugi per a tots dos durant els anys de la guerra.

A Binissalem, no sé si buscant a Déu, però sí segurament buscant la pau –com deia aquell– Villalonga i la senyora Gelabert passaven els caps de setmana i els mesos d’estiu. Allà, entre llibres i calma, en una biblioteca que es conserva amb tot l’encant, l’escriptor treballava. També hi rebien amics i visites, sovint, i coincidint amb els mesos de calor, en un jardí harmoniós amb plantes autòctones, arbres i ombres, una taula de pedra gran i bancs on seure a conversar. Un jardí, encara avui quasi intacte, i on un dia hi hagué un hort treballat amb afany, com solia passar.

Ací, al casal de Can Sabater, Villalonga començà a gestar durant els anys de la guerra la seua novel·la més celebrada, Bearn o la sala de les nines, una autèntica elegia d’un món estimat i perdut. I en aquesta casa gran, acollidora, espaiosa, d’una arquitectura gens supèrflua –convertida ara en la Casa Llorenç Villalonga. Museu Literari– ha quedat el record i l’ànima de l’escriptor. Avui la casa és seu de la Fundació Mallorca Literària, la qual, a més de l’espai Villalonga, especialitzat en narrativa, inclou la Casa Pare Ginard, Museu de la Paraula, a Sant Joan, dedicada al patrimoni oral, i la Casa Blai Bonet Centre de Poesia, a Santanyí.

Com que som els únics visitants avui a la Casa Llorenç Villalonga, hi ha un silenci generós en el qual ressonen les nostres passes mentre recorrem les estances i el jardí sense pressa. Tractem de seguir l’ordre que ens han suggerit: una passejada que combina, d’una banda, els continguts arquitectònics i –diríem– etnològics: com vivien i s’organitzaven en aquella casa: la cuina, l’hort, el celler per al vi de collita pròpia –Binissalem és terra de bons vins– i fins i tot la cotxera, on encara guarden aquell Renault, model Colorale dels anys cinquanta, amb què els Villalonga es desplaçaven per l’Illa amb un xofer. Daltra banda, la seducció dels elements literaris i humans que menen a la descoberta de la figura i l’obra de Llorenç Villalonga. En tot cas, hom se sent embolcallat per aquella atmosfera literària i d’època suggerida per la casa i per tot allò que envolta els visitants, de manera que l’experiència Villalonga hi queda garantida.

Anem d’una sala a una altra, resseguim fotografies, retrats, fragments de textos, exemplars de primeres edicions, instantànies de la seua vida en companyia d’aquells amb qui va compartir projectes literaris i vida social: sopars, estrenes teatrals, lliuraments de premis… Són altres escriptors, editors, artistes, crítics literaris. Un tast d’allò que va pensar i dir Villalonga i allò que van pensar i dir els altres sobre ell.

Visitar aquesta casa museu és, doncs, recórrer part de la seua existència, contemplar un retall d’època a través de cobertes de llibres introbables avui, tractats de psiquiatria i correspondència amb altres metges –no oblidem que l’escriptor era psiquiatre en actiu– cartes amb escriptors i editors, diàlegs oberts darrere dels quals s’observa la seua evolució política des de la retòrica —i alguna cosa més— feixista a la resistència cultural i als cercles de la literatura catalana. Tot un ressò de vida literària en la qual, a més, és possible aprofundir amb ajuda dels fons documentals i bibliogràfics que ací es conserven i que els investigadors poden consultar.

Tot plegat, la visita esdevé un passeig harmoniós que convida a admirar i a celebrar com de bé han conservat aquesta casa, adquirida pel Consell de Mallorca el 1996 i remodelada i adequada posteriorment per a adaptar-la al seu nou ús públic i divulgatiu. Amb aquesta finalitat, el 1999 es va crear la Fundació Mallorca Literària i la Casa Museu Llorenç Villalonga, que avui n’és la seu, va obrir les seues portes al públic. Vuit anys després, el 2007, tornà a ser objecte de reforma per a adquirir la configuració actual. Amb gràcia i encert, gens pintoresc ni sobrecarregat, respectant els espais, els mobles i els estris de l’època, van saber recrear-hi un ambient, cedint també espai als visitants, però sense perdre ni un bri d’essència ni memòria d’aquella llar que va ser un dia cals Villalonga. I més enllà de reviure l’esperit Villalonga, que no és poc, la Casa Museu alberga una part molt important del llegat documental i bibliogràfic de l’autor, cedit al Consell pel seu hereu, Josep Zaforteza, car Villalonga no tingué fills, i conté també el Centre de Documentació de Literatura Contemporània, un fons d’hemeroteca especialitzat en continguts culturals exhaustiu des del 1999.

Un espai obert a l’art, la cultura i la divulgació literària

La Fundació Mallorca Literària –coordinada per un equip de set persones– té com a prioritat l’impuls de l’estudi i la difusió del patrimoni i el fet literari i cultural de Mallorca, així com l’ampliació, en la mesura del possible, del fons museogràfic, documental i bibliogràfic de les tres cases museu, totes elles propietat del Consell de Mallorca, que en té cedit l’usdefruit a la Fundació.

Per a Carlota Oliva, coordinadora de la Casa Llorenç Villalonga, la labor de la Fundació rau a promoure el foment de l’estudi i la difusió de l’obra i la personalitat literària dels tres escriptors mallorquins: Llorenç Villalonga, el Pare Ginard i Blai Bonet, així com activitats relacionades amb la literatura, tant escrita com oral, patrimonial i contemporània. “La nostra llengua principal és el català i forma part de la nostra missió difondre la literatura en català tot i que –matisa–considerem el fet literari en general i així com treballem amb el patrimoni literari també ens agrada estar connectats amb la literatura contemporània, ja siguin traduccions o altres idiomes”.

Durant el curs escolar –un curs normal, és clar, no com aquests dos darrers– hi ha visites guiades per a grups, tant d’estudiants com de visitants interessats, i una programació significativa d’activitats centrades en continguts literaris, adreçada a tots els públics. Tanmateix, la pandèmia ha creat una nova situació. Durant el confinament, explica Carlota, “teletreballàrem i vàrem fer un seguit d’accions per continuar amb la nostra programació en streaming, fins i tot la vàrem incrementar, tant per donar continguts literaris a les persones a casa, com per a mostrar suport als gremis que varen patir des del primer moment la davallada, i així nasqueren nous projectes com ara Escrit a Casa que després s’ha publicat”. “A més, aquest estiu –comenta– vam poder rescatar molts actes i espectacles musicals i literaris amb entusiasme, entre ells, el festival poètic i teatral La Lluna en Vers, el qual va tenir molt bona rebuda”.

Eixim de la casa Villalonga i filem directes cap al Passeig des Born on dinem al Bar S’Hotel, una fonda antiga, ben conservada, on ens han aconsellat que anem a dinar. És un lloc autèntic, amb sabor i ressò de poble, on conserven el mobiliari i els detalls d’època. Demanem un plat típic deliciós, el frit mallorquí de marisc, també pot ser de corder (xai), o xot, com en diuen ells.

Allà asseguda, tranquil·líssima, car hi ha ben poca gent al voltant, sent com la temperatura va cedint –la pluja del dia d’abans no perdona– mentre comprove que també això és el Mediterrani: les pluges d’estiu, el vent inesperat, les places on ressonen les campanes, la solidesa dels murs de pedra, certa solitud i moltes sorpreses. I reflexione en silenci sobre la manera de conservar les cases d’escriptors. M’admira com ho han fet a Mallorca, i les comparacions es tornen inevitables amb el que passa i ha passat al País Valencià…

Leave a Reply

Your email address will not be published.