fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Un artefacte narratiu arriscat: ‘El colibrí’, de Sandro Veronesi

Un artefacte narratiu arriscat: ‘El colibrí’, de Sandro Veronesi

per Lourdes Toledo

Al contrari d’allò que algun crític ha escrit sobre El colibrí, a mi aquesta novel·la no em va suscitar cap adhesió entusiasta des de les primeres pàgines, més aviat vaig mantenir una lluita entre les meues expectatives i la realitat. Ja diuen del perill de les expectatives. Finalment, la batalla la vaig lliurar a favor del llibre, en part, per una gran curiositat, però sobretot per una amiga molt bona lectora que em va encoratjar a continuar fins al final. I subratlle final perquè és precisament l’acabament de la novel·la allò que, puntualment, se li ha retret com a decebedor i sobrer. No hi estic d’acord, o en tot cas, amb molts matisos.

“un artefacte narratiu arriscat, sofisticat, però reeixit. Un artefacte que combina temps verbals diferents, punts de vista i formats variadíssims. Només començar viatgem en el temps, hi trobem cartes, diàlegs, inventaris…”

Tornem ara, però, a la idea del títol, un artefacte narratiu arriscat, sofisticat, però reeixit. Un artefacte que combina temps verbals diferents, punts de vista i formats variadíssims. Només començar viatgem en el temps, hi trobem cartes, diàlegs, inventaris… Fins ací el lector intueix que Veronesi té ganes de jugar amb ell, i segons de quin humor estiga, accepta o no el joc. Posem per cas que el continua, hi trobarà sorpreses narratives, i el degoteig dels personatges, cadascú modelant una veu perquè nosaltres anem endevinant les relacions i les connexions entre ells. Però sobretot El colibrí compta amb una gran victòria al seu favor, la personalitat de Marco Carrera, l’home al voltant del qual giren tots els satèl·lits: les altres vides, les altres veus. Un personatge que s’escapa de les pàgines i ressona molt més enllà de la lectura, com ho ha fet l’Esperança de La Casa de Mango Street de Sandra Cisneros. Marco sedueix amb la seua manera de respondre a la vida i a la mort i amb la puresa dels seus sentiments, alhora que sorprén per l’empenta i la lucidesa amb què encara les situacions més inimaginables, i la humilitat amb què demana ajuda.

El relat, que no segueix cap cronologia, com tampoc no en segueix cap la consciència ni el pensament, no ens ho fa aparentment fàcil. Tanmateix, i a pesar de la complexitat narrativa a primera ullada, la història flueix i atrapa. I potser no hi trobem un ancoratge, una mena de present narratiu, però els salts en el temps no són atzarosos, tenen un sentit, i al final tot està en harmonia. Aquesta llibertat agosarada per part de l’autor acaba seduint, en gran part, perquè al darrere hi ha el relat magnètic d’una saga familiar, un dels grans temes de la vida al qual aquesta novel·la s’apropa des d’un angle diferent i provocador, fins i tot diria que incomodant-nos, i ací rau el misteri de la bona literatura, en tornar als grans temes de sempre i fer-nos creure que els llegim per primera vegada. Sobretot si ens arriba en una traducció plena de llum, ritme, i amb expressions genuïnes, com la de Pau Vidal, que té ofici i ho demostra.

Rotunda i amb moments d’humor anorreadors, El colibrí retrata amb subtilesa i una certa recança la història d’una família destinada a fer-se psicoanalitzar i a destarotar el més seré. És potser l’espill on Veronesi –que torna a guanyar amb aquesta novel·la el prestigiós premi Strega, ja ho havia fet amb Caos calmo– vol abocar-nos i fer-nos-hi veure com de ridículs som de vegades, quina ceguesa mostrem davant de les persones que ens envolten i sofreixen, i quant de sofriment inútil provoquem i assumim en la vida. Pares, fills, il·lusions perdudes, frustracions, mentides, vides fingides, dolors innombrables. Tot està en el vol d’aquest colibrí. Tanmateix, i com una ironia, les desgràcies que poden destrossar les famílies unides, apropen de vegades les famílies destrossades.

“Rotunda i amb moments d’humor anorreadors, El colibrí retrata amb subtilesa i una certa recança la història d’una família destinada a fer-se psicoanalitzar i a destarotar el més seré.”

En algun moment la història m’ha fet pensar en Paul Auster i la seua obsessió per les coincidències. De fet, així arranca la història, amb una peripècia atzarosa que acaba salvant la vida d’en Marco i fent que conega la Marina, la seua dona, de qui es divorciarà uns pocs anys després. Addicions, adrenalina, divorcis, psicoanàlisi, incomunicació, frustració, suïcidi, càncer i més càncer. Podria ser aquesta una crònica del segle XX i inicis del XXI? Potser sí, en tot cas una crònica pietosa que destil·la un cant a la vida.

Profundament poètica, El colibrí juga amb el temps i alhora ens el torna, ens en dóna una de freda i una de calenta, i ens passeja per on li plau a l’autor, però ho fa dins d’una arquitectura on les peces encaixen amb un ritme intern i ens fan oblidar la complexitat del relat. De la mà d’un narrador extraordinari, capaç de penetrar en el més profund de les persones, aquelles zones inconfessables.

Tal com ho faria un terapeuta savi i experimentat, l’autor analitza a través de la trama i dels personatges els comportaments humans. Un dels millors capítols, al meu entendre, és «Màscara (2012)», aquell en què el doctor Carradoni, psicoanalista de la seua exdona, a través d’una conversa telefònica amb Marco Carrera, ens mostra el poder d’unes paraules sàvies i fermes en un moment devastador de la vida: «Si vosté la puja (referint-se a la seua néta) amb el buit al cor, li transmetrà aquest buit. Però si en canvi mira d’omplir-lo, aleshores el que li transmetrà serà l’esforç, i aquell esforç, senzillament, és la vida. Cregui’m». «Senyor Carrera, li diu el doctor, fins i tot en la situació més desastrosa els desitjos i els plaers sobreviuen. Som nosaltres que els censurem. Quan la desgràcia ens colpeix ens censurem la libido, que resulta que és precisament allò que ens podria salvar de la dictadura del dolor, que voldria mortificar-nos».

Marco ho sabia, aquell esforç era, senzillament, la vida, i aquesta novel·la és una lliçó de vida inesgotable.

Leave a Reply

Your email address will not be published.