Quan un país muda d’any, ho fa també de pell però és a l’ànima on es donen les majors permutacions. Aquest 2016 entra a les nostres vides com un huracà, tot està configurat per a què res siga, ni per remei, semblant a cap cosa que recordem.
Ja s’ha acabat prendre quinoa i baies de Goji, aquests temps de canvi porten de la mà l’«açaí» i qui no en menge, ruc és. Tampoc es podrà demanar espaguetis a cap lloc sense alçar massa la veu – no siga que tot el poble t’escolte i es trufe de tu– ara és el moment dels «zoodles». Però que no s’estenga l’histerisme, l’alvocat no se’n va, tranquils, tranquil·les, que podem seguir comprant alvocats sense que ens miren malament. Castelló desperta del nou any per primera vegada podent cridar orgullosos «tenim aeroport en funcionament!». I el Real Madrid Club de Futbol té nou entrenador, també rellevant per al futur de la humanitat.
Bé, tal vegada he exagerat una mica al començament, alguns dels grans pilars identificatius d’Espanya i d’Europa dels darrers anys es mantenen, no ens ho lleven tot. La crisi de refugiats encara continua, l’econòmica no se’n vol anar tampoc i el que cada mes nous individus i trames de corrupció apareguen, amenaça en quedar-se per ací una estona. La inestabilitat política a Catalunya desafiava el fet de perdurar més enllà del 2015 i, no només ho ha aconseguit, sinó que aquesta s’ha estés com una plaga per totes les terres espanyoles.
La sanitat continua estomacada i l’educació és un prostíbul, com sempre. Però, encara que no tot haja evolucionat –ni tinga esperança de fer-ho–, sí que han canviat les més importants, no?
Aquest any es preveia com un de metamorfosi, d’una de veres, però en qualsevol cas, almenys una de govern. Els candidats ens van seduir parlant-nos d’un món on els votants importàvem, d’un món on cadascú podia aconseguir el que es mereixia amb treball, esforç i sacrifici; ens van embadalir amb encanteris 3.0 contant-nos com seria el país que ells governarien, un país de diàleg i consens per una banda i d’estudi, raonament i cultura, molta cultura, per l’altra.
On estan aquests discursos on tot era meravellós una setmana després de cap d’any? Com poden dir – i fer– el que diuen, essent ells, les teòriques forces de la reforma? Reforma que ens han deixat clar innumerables vegades que només té sentit amb ells al poder.
Indignats érem tots, indignats, ara més que mai, hauríem de ser-ho.
Tal vegada caldria preguntar-nos de nou si val la pena deixar en mans dels partits del canvi, el govern d’Espanya. Perquè estic segur que la gent que ha votat «canvi» ha esperat conseqüències properes a què el poble tinga més poder, que a ningú li falte res, que les institucions públiques tornen a ser tant –encara que podrien ser més– importants com les privades i, en definitiva, que el país es torne més democràtic. Indubtablement no han votat el canvi pel canvi. I tal com estan les coses, no és cap bogeria plantejar-se si és correcte deixar enrere els que ens han guiat des de la transició per a «col·locar» o bé a uns dels grans paladins dels darrers règims autoritari-dictatorials comunistes, deixant-ho més clar que l’aigua destil·lada al no adherir-se a la defensa de la democràcia a Veneçuela, o bé als que –fins al moment– semblen haver-nos estafat a tots fent l’impossible per governar amb els que a la campanya deien que aniquilarien.
Sí, a la revolució, però no a aquesta –ni a qualsevol– revolució.
L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.
