Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Qui és la més bonica del regne? – L’opinió de Jordi Dosdà

Qui és la més bonica del regne? – L’opinió de Jordi Dosdà

Vet aquí que una vegada, quan totes les bèsties volaven pel nostre cel i parlaven, una princesa a la seua preciosa barraca es preguntava “espillet, espillet, digues, qui és la més bonica del regne?” Tu, Cultura -li deia-. Ella somreia i tot el regne gaudia admirant la seua bellesa.

Llavors, un dia, un govern –l’anterior i no precisament a l’anterior legislatura– va segrestar l’espill màgic.

Des d’aleshores Cultura trista ha estat, doncs mai no ha tornat ha sentir que és la més guapa de tot el regne, i encara deu estar plorant en soledat en algun lloc desconegut.

Molts anys després, ara no fa massa dies, era amb una companya i li vaig preguntar, “què opines de la cultura a Castelló?” De seguida em va contestar un “està malament, no es fomenta, no hi ha res enlloc”, segons després, sense jo dir-li cap cosa durant eixe entremig, rectifica amb un “bé, segur que hi ha coses, segurament es farà de tot, però jo mai no me n’assabente”.

Pareix que a la cultura s’ha d’anar a buscar-la, no la pots trobar mai pel carrer, anant a la feina o a fer la compra. No parlem ja del fet que et truque a casa. I això que Cultura pot materialitzar-se en cos de tríptic, cartell, llibret o de web.

Bé, es pot entendre que els més menuts van on els porten i alguns dels més majors on els diuen, a l’anterior activitat, que toca anar. Però, què passa amb la resta de la societat? Perquè aquests, de vegades, surten al carrer buscant la cultura, volen, ho desitgen amb força, però no saben ni per on començar. On està la cultura? O almenys, on es publicita? Pareix que la publicitat siga roïna i, sent sincers, quan passada mitja nit et diuen que tornen en set minuts és fatal, per a ficar-se a jugar a la ruleta russa. Però no sempre, no com per a oblidar-la.

Crec que l’encara vigent govern espanyol – l’anterior a molts llocs, per cert- té un seriós problema de comunicació amb el poble, ha de publicitar tot allò positiu que fan i no només respecte a la cultura. Si no pareixerà –com ha sigut– que no facen mai res. Publicitat, de nou.

Tampoc els governs més novells ho estan fent, tal vegada arriben més al poble, són més propers a les xarxes socials o fins i tot a les campanyes, però no estan fent cap cosa diferent de la cultura. Segueixen el model, un model que porta massa anys instaurat, un model de fracàs. I per a fer el mateix, llenya, vi i amic, com més vell més preferit. Així i només així és com s’expliquen els grans muntatges d’esdeveniments de tota mena i la no assistència esperada.

Cada matí hi ha monitors amb mil i una dinàmiques llestos per a treballar, però no sempre els localitzen aquelles famílies que més els busquen. Cada matí hi ha conferències i xerrades de tota mena, malgrat això qui no està subscrit a alguna pàgina web no se n’adona. Cada vesprada hi ha tallers gastronòmics, artístics –de mil i un estils i tècniques–, d’emprenedoria. No obstant això, quan saltant d’enllaç a enllaç, arriben al destí els interessats veuen que ja ha expirat la data d’inscripció. Cada vesprada hi ha reunions de clubs de lectura, però si no coneixes a algú que forme part està complicada la cosa. Segur que al barri pengen algun cartell, no? Cada nit a diferents pubs sonen grans grups de música, tanmateix sembla que es queda a escoltar-los familiars i qui passava per allí. I cada cap de setmana hi ha jornades culturals, a tot arreu, científiques, de videojocs o del vi, del que siga, però hi ha. Envelats que no s’omplin, ni per a cap d’any. Igual la publicitat guarda relació amb tot açò.

Hi ha una necessitat d’una major visibilitat dels ajuntaments, casals joves, teatres i associacions culturals de cada poble. A la xarxa i al carrer. No sempre és qüestió de quantitat respecte als recursos –ni de qualitat, que és magnífica– a vegades, com deia, es tracta d’accessibilitat més que disponibilitat.

Sabem que el nou govern de Castelló de la Plana –i la majoria dels governs de la província– ens van prometre més cultura, també sabem que, efectivament, estan potenciant-la, invertint ja o comptant els denaris per a fer-ho pròximament. El que no sabem és ni en quins esdeveniments ho està destinant ni on estan aquests ubicats –ni quan es realitzen, ni qui participa–.

Crec que és interessantíssim que les noves forces baixen al carrer i es passegen amb tots nosaltres, que utilitzen els mateixos llenguatges digitals –i analògics– que nosaltres i que, en definitiva, molts anys després, tornem a sentir que la distancia entre els que manen i la resta es va acurtant. De tota manera, no llancem les campanes al vol perquè aquests no han robat l’espill, però ara diuen que s’ha extraviat.

Tal vegada Cultura no plore per l’espillet, sinó pel que li deia aquest, al cap i a la fi tothom necessitem escoltar, de tant en tant, paraules agradables. Fa temps que el poble es queda afònic intentant fer-la somriure de nou, però són ells els que saben on està. Són ells, al final, els únics que poden fer-la feliç de nou i, amb això, benaurats a nosaltres.

L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.

Leave a Reply

Your email address will not be published.