fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

¿Es legal desnonar a una família? – L’opinió de Mª Teresa Roig

¿Es legal desnonar a una família? – L’opinió de Mª Teresa Roig

Consulta l’informe de SGR Abogados sobre la inviolabilitat del domicili

L’art. 18.2 de la Constitució Espanyola reconeix la inviolabilitat del domicili en els següents termes: “El domicili és inviolable. Cap entrada o registre podrà fer-se en ell sense consentiment del titular o resolució judicial, excepte en cas de flagrant delicte”. A aquests efectes, cal matisar què s’entén per domicili, s’ha vingut manifestant reiteradament que el concepte domicilie abasta tots aquells espais físics on els ciutadans viuen o poden viure i on ja siga solament, amb la seua família o amb qui vulga, poden exercir lliurement el seu dret de privadesa desplegant les diferents activitats d’estada i oci. Assimilant-se el concepte de domicili d’un particular al d’estatge.

Per la seua banda, l’art. 554.2º de la Lecrim., defineix el domicili com “l’edifici o lloc tancat, o la part d’ell destinada principalment a l’habitació de qualsevol espanyol o estranger resident a Espanya i de la seua família”. Al seu torn, la Jurisprudència del Tribunal Constitucional concep el domicili com “aquell espai en el qual un individu viu sense estar subjecte necessàriament als usos i convencions socials i exerceix la seua llibertat més íntima”, o “qualsevol espai físic que servisca de referència per a l’exercici de les funcions vitals més característiques de la intimitat”.

És a dir, el tret essencial que caracteritza al domicili resideix en l’aptitud per a desenvolupar en la seua esfera la vida privada i en la seua destinació específica a tal desenvolupament, encara que siga eventual. Açò vol dir que la seua destinació, finalitat o ús constitueix l’element fonamental per a la delimitació dels espais constitucionalment protegits, de manera que, a priori, són irrellevants extrems tals com: la seua ubicació, la seua configuració física, el seu caràcter moble o immoble, l’existència o tipus de títol jurídic que habilite el seu ús, o, finalment, la intensitat i periodicitat amb la qual es desenvolupe la vida privada en el mateix.
Per la seua banda, el Tribunal Suprem entén per habitada “el lloc destinat a l’habitació d’una persona, lloc tancat on es resideix i se satisfan les condicions de vida íntima de la llar familiar, al com no es pot accedir, ni contra la voluntat de l’habitant ni per força ni per intimidació”, o “qualsevol lloc, qualsevol que siga la seua condició i característica, on viu una persona o una família, siga pròpiament domicili o simplement residència, estable o transitòria”, o “aquells llocs en els quals, permanent o transitòriament, desenvolupe l’individu esferes de la seua privadesa allunyades de la intromissió de tercers no autoritzats. Espai concret destinat a les necessitats higièniques o vitals”.

Una vegada hem aclarit aquest extrem, passem a analitzar si el procedir de la dotació policial es va ajustar o no a dret i si va ser o no concorde a la legislació vigent.

En primer lloc, matisar que estem davant un supòsit d’usurpació de béns immobles de l’article 245.2 del Codi Penal, el qual diu: “El que ocupés, sense autorització deguda, un immoble, habitatge o edifici alié que no constituïsquen habitada, o es mantingués en ells contra la voluntat del seu titular, serà castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos”; aquesta modalitat d’ocupació és pacífica i es refereix a habitatge deshabitat. Doncs bé, l’art. 96.3. de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú estableix que: “Si fóra necessari entrar en el domicili de l’afectat, les Administracions Públiques hauran d’obtenir el consentiment del mateix o, en defecte d’açò, l’oportuna autorització judicial”. En relació amb est, assenyalar que l’art. 558 de la Llei d’Enjudiciament Criminal exigeix que: «L’acte d’entrada i registre en el domicili d’un particular serà sempre fundat, i el Jutge expressarà en ell concretament l’edifici o lloc tancat en què haja de verificar-se, si tindrà lloc tan sols de dia i l’Autoritat o funcionari que els haja de practicar».

A diferència del supòsit de la violació de domicili, regulat en l’art. 202 del CP, que té per objecte l’ocupació de casa habitada respecte de la qual no hi ha voluntat d’abandonar. Cas aquest excepcional en el qual si que cap l’actuació policial que no requereix d’autoritzacions provinents del jutjat, vegeu ordre judicial. En aquest cas, la policia té potestat per a derrocar la porta si fóra necessari.

En conclusió, si entenguérem que estem davant un cas de violació de domicili, podria dir-se que l’actuació policial es va ajustar a dret i es va procedir diligentment. No obstant açò, si entenem que es tracta d’un supòsit d’usurpació de béns immobles, que és més aviat el que sembla, de cap manera podem acceptar el procedir de la policia, que, si bé és cert, pot arribar a ser comprensible, no cal acceptar i permetre la limitació i ingerència en un dret constitucional com és el de la inviolabilitat del domicili.

IMAGEN TAMAÑO CARNÉ

Mª Teresa Roig Fernández és advocada de professió i mediadora per convicció, socia fundadora de SGR Abogados. És una ferma defensora dels Drets Humans. Està especialitzada, entre altres matèries, en Dret de Família, Nul·litats matrimonials, així com Menors, Violència de Gènere i Dret penal. Té despatx obert en la ciutat de València i exerceix la professió en diversos partits judicials.
teresaroig@icav.es
http://www.sgrabogados.com/

Leave a Reply

Your email address will not be published.