Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Callosa de Segura i per què no sabem manifestar-nos – L’opinió de Jordi Dosdà

Callosa de Segura i per què no sabem manifestar-nos – L’opinió de Jordi Dosdà

La setmana passada Callosa de Segura era a totes les cadenes televisives, ràdios i periòdics del país, aquests mitjans de comunicació mostraven l’esperpèntica manera de defensar la creu que havien decidit alguns dels habitants del poble.

Jo em vaig preguntar, rebutjar la retirada del monument per un dia és una victòria? Es podria dir que de moment han guanyat un enfrontament, però la realitat no és altra que la grua no va avançar perquè hi havia majors rodejant la creu i als més grans, siga al lloc del món que siga, no se’ls pot enviar els antiavalots.

Prenent com a exemple d’anàlisi una protesta exitosa – encara que siga temporalment, doncs la creu l’acabaran llevant de tota manera–, la manifestació podria haver estat molt més compacta i unida, podria haver generat major seguretat cap a futurs combats entre els ciutadans i l’administració. Va tenir, a més a més, errades importants obrint distintes vies d’enfrontament sense necessitat com la del grup de callosins que s’ho van agafar com un atac personal o la dels que creien – creuen– que es tracta d’un intent d’enderrocament de l’Església catòlica per part de l’Estat.

En moltes ocasions les protestes no funcionen perquè no està massa clar de què s’està protestant. Hi ha tants fronts oberts a la vegada que es perd el focus i les forces acaben repartint-se fins que, a poc a poc, desapareixen sense arribar a triomfar a cap de les batalles. En el cas que acaben per guanyar-ne alguna es perd igualment la guerra, principalment a mitjà i llarg termini.

No es pot esperar cap èxit si per exemple, hi ha una manifestació en contra d’una proposta educativa i al voltant s’arremolinen sis banderes republicanes, cinc pancartes de no a la corrupció política, quatre manifestants amb samarretes que indiquen la seua disconformitat amb el futur pròxim de les pensions, tres persones que no han superat encara l’assumpte Trump, dues cridant improperis dels banquers i una cridant improperis únicament, en general. Només falta que s’unisca un darrer manifestant al cant de “Sánchez presidente” per a completar la Parada de los monstruos.

D’aquesta manera no es pot fer força a cap proposta, siga del tipus que siga. Aquesta situació paréixer una exageració, però la veritat és que l’amalgama de banderes i idees acaben per dispersar l’energia.

Al llarg de la història s’ha demostrat que aconseguir el reclamat a les manifestacions és un tema gradual, nosaltres demanem deu enfront del zero que ens oferien i, pot ser, arribem al cinc. No obstant això, per a accedir a unes negociacions primer se t’ha d’escoltar i prendre seriosament, i això sí que es tracta d’una matèria de tot o res. Sense canalització directa no es pot arribar enlloc.

Indubtablement el pitjor que li pot ocórrer a una manifestació és que l’observen els acusats o els que haurien de respondre als precs de la mateixa i no tinguen ni la menor idea de què s’està reclamant o de què s’estan queixant.

Tornant a Callosa de Segura, es volia complir una llei i els habitants no la van deixar fer complir. Que es vulga retirar una creu i el poble no estiga d’acord – encara que siga en contra de la llei– em sembla fantàstic, per alguna cosa s’ha de lluitar a aquesta vida. Ara, que no estiga massa clar el perquè de tot és un altre assumpte. Volen defensar la memòria dels caiguts lluitant al bàndol feixista, doncs bé, cadascú té la seua opinió de les coses, però que no ho intenten convertir en una persecució cap al catolicisme. Ni que Callosa de Segura es tractés de la darrera resistència catòlica del país.

És també un tema diferent voler honrar als morts al combat, portaren els colors que portaren al seu uniforme, a acudir personatges – de vegades és difícil no ferir els sentiments dels altres– a fer salutacions feixistes i entornar càntics que estan fonamentats en el racisme. Bé, en el racisme i unes quantes coses més. Cap bona, per cert.

En qualsevol cas, no deixa de ser sorprenent veure unida a gent major encadenada a la creu resant el Parenostre, a feixistes sobreexcitats, a autòctons que s’agafen l’alçada de la creu com un atac al seu poble, i a antisistema que per sistema són anti, amb o sense creu.

Pareix tot molt senzill, si volem fer un reclam, fem el reclam, i si en tenim dos, tres o quatre de diferents, li donem la importància que es mereix cadascun, atorgant-li un dia de reclam a cada protesta. No dividir les protestes és menysprear allò pel que s’està combatent, i si són els seus defensors qui ho menyspreen, com van a respectar-ho la resta? No s’ho prendran ni seriosament, molt menys claudicaran a l’estira-i-arronsa de reclamants i reclamats.

Certament, si deixem a casa els ideals polítics i socials que cadascú pot tenir, crec que no és cap broma comentar que els darrers anys hem tingut al nostre país alguna bona manifestació del poble, i el denominador comú d’aquestes ha sigut mantenir un front unit i clar. Així i tot, la majoria de les protestes ciutadanes continuen passant desapercebudes. Pareix que a Espanya no sabem fer manifestacions, cal recórrer un llarg camí encara.

Ens ho hem de fer mirar.

Leave a Reply

Your email address will not be published.