Jordi Tàrrega i Sangüesa és membre de la comissió sectorial socioeducativa de Compromís per Castelló.
“Els ajuntaments exerciran amb eficàcia les competències que els corresponguin en matèria d’educació. Sigui quin sigui l’abast d’aquestes competències, hauran de plantejar una política educativa àmplia i de caràcter transversal i innovador i incloure totes les modalitats d’educació formal, no formal i informal i les diverses manifestacions culturals, fonts d’informació i vies de descobriment de la realitat que es produeixin a la ciutat.
El paper de l’administració municipal és establir les polítiques locals que es considerin possibles i avaluar-ne l’eficàcia i, a més, obtenir els pronunciaments legislatius oportuns d’altres administracions, estatals o regionals.”
Continuem amb la Carta de Ciutats Educadores, com des de fa uns mesos, el que heu llegital paràgraf anterior és el punt 5 de la mateixa, també a l’apartat de “El dret a la ciutat educadora”.
Aquest punt estic convençut que és un dels que estem encara ben lluny d’assolir. Sovint tothom quan parla d’educació pensa en els centres educatius, en el sistema educatiu, en el que anomenem educació formal, si voleu podríem incloure altres centres de formació i d’educació que estan al marge de les escoles, instituts i universitats, com ara les acadèmies i diversos centres formatius públics (que depenen d’altres administracions diferents a l’educativa) o privats (pertanyents a organitzacions sindicals, empresarials, o simplement a empreses)… Però, oblidant les altres educacions: la no formal i la informal.
Però que és l’educació no formal? Em quedo amb aquesta definició, potser incompleta, però tampoc voldria fer-ho massa llarg: “L’educació no formal és un conjunt d’institucions i mitjans educatius que no formen part de cap centre educatiu o de formació, i es dona en institucions educatives fora de l’àmbit escolar”. (Viquipèdia). Ací ja comptem amb clubs, esplais i un ventall molt ampli d’associacions. I no podem perdre de vista que inclouria totes les activitats educatives sistemàtiques, organitzades, impartides fora del sistema educatiu formal, amb la intenció de facilitar aprenentatges tant a grups d’infants i joves, com d’adults o gent gran. L’ONU la reconeix com una eina d’apoderament i de transformació social molt valuosa.
I l’educació informal? Aquesta seria el procés educatiu no organitzat, podria ser fins i tot involuntari, que transcendeix al llarg de la vida d’una persona (de 0 a 100 anys, solem dir), conseqüència de les influències de la vida diària i del medi ambient. Això fa que l’educació informal, tant o més encara que la no formal, i acompanyada sempre també de la formal, sigue molt important, jo diria nuclear, en el concepte de ciutat educadora.
I per això deia un poc més amunt que estem lluny d’assolir aquest objectiu, que aquest és un dels punts més febles, perquè la ciutat educa sempre, la gent que hi habita educa, i és educada, sempre. Fins i tot sense voler i sense saber-ho, dia a dia, en l’activitat quotidiana… Ser-ne conscients i actuar en conseqüència ens ajudarà molt en el camí per a que Castelló de la Plana arribe a ser, de veritat, una ciutat educadora.
