Grans expectatives generades per a que, finalment, el tràiler haja sigut millor que la pel·lícula en sí. A una setmana de l’estiu, la “peli” taquillera de l’any ha acabat en fracàs per a la crítica, i no val dir que es tracta d’una pel·lícula espanyola, ja n’hi ha prou. Que ací el cinema és magnífic.
La veritat és que es van veure quatre obres cinematogràfiques diferents, cadascuna digna de ser titulada de manera independent. Una única cosa en comú tenien, totes soporíferes.
Pel que fa a Rajoy no és cap bogeria pensar que és el gran vencedor. A qui no li han dit, de menut, els seus avis, oncles i ties quan li ensenyaven un nou joc de cartes la frase “si hi ha empat guanya la banca”? El cas és que d’haver empat o no clar victoriós, sempre guanya la casa, siga on siga i respecte al que siga. I la casa és Rajoy que va guanyar fa 4 anys, un Rajoy, no oblidem, que ha estat governant aquests 6 mesos d’incertesa i que mentre així continue ho seguirà fent.
El president ha sabut, per primera vegada en tota la legislatura, explicar mesures positives preses pel seu partit i situacions profitoses que s’han donat al seu comandament. Ara, n’ha explicat tantes que a la pròxima millor li fiquen una taula extra per a poder apegar més paperets. Llàstima que tot el que no va dir – i molt del que van dir la resta de candidats– juga en la seua contra.
No va necessitar ser el millor per a no perdre, ara, del passat no s’escapa ningú i al futur no arriben tots.
Títol de la pel·lícula: Porta’m una tauleta que no me caben els “post-it” o (la inesperada virtut d’empatar).
De Sánchez no cal dir massa, doncs encara no tinc clar si hi era. Mira si estava poc que aquesta vegada no s’ha parlat ni de les seues sabates, com al primer debat a 3 fa més de mig any. Va perdent marxa a poc a poc, i sembla que res pot fer. S’encomana als més vulnerables, de fet, al minut d’or – o de glòria?– anomena als xiquets menuts sense recursos, a la tercera edat amb problemes a les pensions i a les dones que sofreixen de violència masclista.
El líder dels socialistes es passa tot el debat remarcant que ells sí compten amb les dones, que al seu partit elles sí tenen càrrecs i que les dones sota la seua ala això i allò. Com si les dones no foren éssers humans iguals que els homes, com si contractar-les fora un acte d’almoina. Dic jo que si hi ha dones al PSOE que apareixen ben amunt en les llistes serà perquè aquestes són competents, més competents, almenys, que els que tenen a sota. Sinó, mal negoci.
Escoltant-lo parlar del que fa el partit socialista amb les dones pareix que m’estiga tractant de convèncer d’invertir o de donar diners a una associació benèfica. Ell és el salvador de les donzelles, el nou messies que “regala” feina a totes elles. Podria sortir perfectament en “El cavaller de la rosa” , i no obstant això, no pareixia el major cavaller a l’estrada. No queda tampoc clar que continue essent la millor alternativa per a liderar a “la rosa”.
Igual ha de replantejar-se el què i el com ho està venent perquè pareix posicionar-se així, i això seria un nou error. I aquesta vegada pitjor que un de vestuari.
Títol de la pel·lícula: La gran òpera.
Torn per a Iglesias, la millor pel·lícula, el més entretingut de tot el debat, amb molta diferència. No sé si aquest cap de setmana passat va ser a València, a Les Nits del Misteri, però semblava haver tocat algun artefacte que no devia a l’exposició de l’equip de Jiménez perquè no parava de gesticular i de menejar el cap amunt i avall. Un veritable espectacle. Ara, la guinda va ser quan van començar a escoltar-se veus pel plató. Cada vegada que parlava Sánchez, per darrere s’escoltava un murmuri que, de no haver estat pels càmeres enfocant a Iglesias i descobrir que era ell, molts no haguérem dormit.
Es va mantenir al seu terreny, cap novetat i molta calma perquè vents favorables bufen avui el seu vaixell; sap que el seu partit està a l’alça i ho va aprofitar sense grans errades. No obstant això, ja no brilla, no sorprèn, i certament fa temps que no veiem un Iglesias de focs d’artifici com ens tenia mal acostumats.
A nivell individual i desatenent el seu ideari polític, el millor, en tots els sentits. Per a la història les misterioses i lleugeres veus que sonaven de fons.
Títol de la pel·lícula: L’home que xiuxiuejava als polítics.
Respecte a Rivera, el més positiu que es pot dir d’ell és que és més creador que destructor, però perquè tampoc sap fer altra cosa. Dèbil i sense voler fer mal. No sé si no està a la seues venes o aquestes havien acompanyat a Iglesias a València a fer-se una orxata, perquè únicament es va atrevir atacar a Rajoy amb el tema de la corrupció, tenint la raó i amb moltíssima informació i dades. La resta de la nit va estar fugint dels enfrontaments. A més a més, ràpidament es va ficar nerviós, i es confirma com habitual.
Rivera era a un acte de campanya contant les seues propostes i no a un debat a mort. Tampoc la resta va traure tot l’arsenal, però de nou, Rivera dubitatiu, al mig, en aigües internacionals, aïllat. I mentre la gent decideix, l’equip taronja torna a perdre vots de manera progressiva arrimant-se el moment del sufragi.
El calaix d’antics votants del PP ja no dóna per a més, cada vegada es torna més dur esgarrapar-li vots. Els del PSOE pareix que se’n van amb la nova coalició socialdemòcrata, com els seus líders –i un 11’5% dels seus simpatitzants– s’autoproclamen. De vegades s’ha d’escollir, no val mantenir-se al marge; de vegades cal agitar el vesper i embrutar-se.
Títol de la pel·lícula: Rivera “in the Middle”.
