Tot apunta al fet que el sistema tornista del bipartidisme ha fet figa i dóna la sensació que el panorama polític ha quedat “al pairo”.
El que passa a casa del PSOE, que abans era la Casa del Poble i ara és la Casa de PRISA, d’acord amb la pressa i la insistència amb què el gegant mediàtic amb peus de fang tracta d’imposar els seus criteris al si socialista, no és una altra cosa que una indigestió. Indigestió perquè els barons del PSOE no tenen per costum desdejunar-se amb la possibilitat real que se’ls hi acabe el negoci. Al PSOE li produeix flat que per primera vegada en molts anys s’òbriga la possibilitat d’un govern a l’esquerra del felipisme (tampoc n’és difícil, això d’estar a l’esquerra de Mister X) i ha reaccionat d’una manera inesperada, esperpèntica, berlangariana.
Sembla que aviat tindrem de nou un govern del PP. Una pena a més d’una irresponsabilitat enorme que tanca una nova finestra d’oportunitats i ja en duem diverses en molt poc de temps. I ací és on volia aturar-me uns instants, en la finestra d’oportunitats que se’ns va obrir a Castelló fa tot just 16 mesos, quan la ciutadania va dir prou a 24 anys de mal govern a l’ajuntament cedint la responsabilitat (i l’oportunitat) a un govern autoproclamat de progrés.
Per fer realitat aquest govern, tres forces polítiques es van posar d’acord signant un pacte de govern, el Pacte del Grau, que va atorgar el govern municipal a PSOE-PSPV i Compromís i va deixar a Castelló en Moviment, en l’oposició per decisió de la seua assemblea, vigilant per la consecució d’allò pactat. Deixant de banda tot el seguit de punts acordats que se n’ocupen de la majoria d’aspectes sobre els quals l’ajuntament té competències directes o indirectes, el Pacte està tot ell travessat per un concepte que ha de ser un dels eixos fonamentals de la política municipal: la participació ciutadana. Participació que no ha de quedar limitada a la regidoria que se’n fa càrrec sinó que hi hauria de ser transversal, base de les accions de govern, sobretot si aquestes són importants i determinaran un model de ciutat que hipoteque els anys vinents. Posem un exemple, que així segur que ens hi posem d’acord.
Així com els pressupostos (amb permís de Montoro) són l’eina que millor defineix les intencions polítiques d’un govern per a l’any en curs, el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) és el document, de caràcter normatiu i àmbit municipal, que recull el projecte i model de ciutat pel qual aposta un govern municipal a mitjà i llarg termini, hipotecant el futur de la ciutat. Malgrat ser l’instrument bàsic d’ordenació general i integral del territori d’un municipi, constituint-se en la peça essencial de l’ordenament urbanístic – ordena tot el territori del terme municipal i regula l’ús del sòl amb diferent intensitat segons siga urbà, urbanitzable o no urbanitzable – Castelló fa anys que està sense Pla General. Si algú es pregunta perquè, faria bé a demanar explicacions al Partit Popular, encara que dubte molt que li traguen de dubtes. No els hi serà fàcil reconéixer la seua pròpia ineptitud i difícilment explicaran com el projecte urbanístic que tenia reservat el PP per a Castelló, desenvolupat contra la voluntat de les veïnes, va ser finalment tombat per sengles sentències judicials que donaven la raó a les demandes interposades pels veïns i veïnes de Mestrets-Borriolenc.
Aquesta situació transitòria que ha deixat a la ciutat en un estat de bloqueig urbanístic, també ha deixat les mans lliures al nou govern per redactar un nou Pla General generant una finestra d’oportunitats per a fixar les bases d’un nou model de ciutat. Però… qui ha de definir aquest nou model de ciutat? Sent el Pla General un instrument d’enorme transcendència i projecció de futur, sembla raonable que siguem entre totes i tots les castellonenques qui decidim cap on volem que avance la ciutat de segle XXI. Això, evidentment, exigeix encetar processos participatius que superen els amprats fins ara. Processos que incorporen la participació des dels primers moments de la redacció del nou Pla General. Cal superar escenaris on la tònica habitual és la de convocar reunions bipartites entre el govern i els col·lectius “afectats” de manera separada per redactar després documents tancats on és dificilíssim poder encaixar esmenes, al·legacions o noves propostes.
Creiem que el Pla General ha d’assentar-se en un procés participatiu basat en una visió integral del model de ciutat que incorpore la participació ciutadana i tots els sectors de la ciutat, puix que afecta a tots i cadascun d’ells, conjunyint d’una forma equilibrada totes les visions que es tenen de Castelló. Amb açò s’aconseguiria garantir la legitimitat del nou Pla General, reforçant l’aposta per la transparència i la participació que presideixen el Pacte del Grau alhora que s’incorporarien nous valors emergents que preocupen la ciutadania com són el disseny i la definició d’entorns i espais públics de qualitat, la reducció de l’impacte mediambiental i la consecució de la sostenibilitat econòmica, urbana i social.
El Pla General en el qual treballa l’ajuntament és l’oportunitat perfecta perquè res torne a ser el mateix, perquè la ciutadania s’empodere i assumisca el seu paper protagonista en el disseny de les polítiques municipals. Es tracta de fer realitat allò de governar obeint, enfortint els mecanismes de participació fins a fer-los irreversibles, governe qui governe. Per a açò només (que és molt) cal aplicar un model de participació obert i integral que incorpore una mplia varietat d’espais de participació ciutadana, des de la participació a través dels consells municipals fins a la participació de la ciutadania no associada per a garantir la presència activa de col·lectius d’especial interés, passant per taules mixtes conformades per persones expertes, entitats ciutadanes no representades en els consells municipals i ciutadania no associada interessada a participar en el procés. L’ajuntament ha de promoure espais per al debat en assumptes de tanta rellevància com n’és un Pla General i ha de posar el coll per a aconseguir-ho. Té la responsabilitat de no tancar una nova finestra d’oportunitats.
