Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Famílies, administració i showmans pedagògics – L’opinió de Jordi Dosdà

Famílies, administració i showmans pedagògics – L’opinió de Jordi Dosdà

Està clar que al nostre país –i no només el valencià- és molt senzill atacar la figura del docent, el mateix govern ho facilita llevant competències any rere any, tractant a aquests mestres, professors i educadors com a fem numèric.

Quan una professió està tan devaluada i els seus practicants tan mal vistos per la societat, és molt més fàcil tirar per terra la seua feina i aconsellar-los constantment respecte al seu treball. D’aquesta desconfiança generalitzada cap a la professió naixen tots els opinadors i opinadores que tant saben però que mai han estudiat ni exercit. Alguns al·leguen haver-se llegit el darrer llibre de neuroxorrades educatives, altres un fum de manuals d’autoajuda de com ser un bon pare o una bona mare.

Tal vegada, ara amb un nou govern és el moment d’aprofitar l’oportunitat del pacte d’Estat per
l’educació i decidir d’una vegada per totes cap on anem. També en aquest tema.

La culpa no pot ser mai – o almenys no sempre- de la premsa, ja que aquesta només enfoca el que està succeint. Com a molt, a vegades ho fa amb una lupa d’augment magnificadora. La població –pares de l’alumnat, principalment- habitua a estar en coherència amb els mitjans de comunicació, res més. És el govern qui falta al respecte a la majoria dels treballadors públics i anima d’aquesta manera a què la resta l’acompanye.

El que queda clar –o hauria de fer-ho- és que d’una professió mal vista –qualsevol- únicament poden sortir aprenents mal vistos que desemboquen en nous professionals mal vistos. Els productes seran mal vistos també i, en general, tot el procés que envolte la figura d’aquesta professió serà mal vist.

Si pretenem un canvi a algunes de les parts, cal suprimir aquesta visió negativa d’una vegada per totes, a tot arreu. Si volem que els nostres fills no siguen formats per algú estigmatitzat per la població, tal vegada estaria bé deixar d’estigmatitzar a aquest.

Serà que la gent ja no recorda els períodes de vaques grasses al nostre país? No recorda que quan tot anava bé tothom tenia de tot i era molt més fàcil repartir els beneficis? Tingues un mestre feliç i tindràs un munt d’alumnes feliços. Com a totes les professions, la millor manera de motivar a algú i que s’esforce i ho done tot és fent-lo partícip del projecte i tractant-lo bé, en la seua mesura. L’opressió genera odi i professionals –els que siguen- carregats d’aquest sentiment, professionals que es passen més estona lluitant contra l’administració –o superiors- i els seus companys –enfrontats per l’administració o superiors de l’empresa- que formant-se, preparant-se i exercint com ha de ser.

Per tal de concretar el que afecta als docents, és sorprenent com deixem que persones de fora del nostre camp, gent no qualificada per a realitzar les nostres tasques cree debats i acabe portant a la pràctica propostes respecte a la nostra feina. Crec que cal repetir, personalitats no qualificades que es veuen en el poder de decidir què ha de fer un mestre i què no ha de fer, com pot ser tot l’espectacle de focs d’artifici que van ser els deures a finals de l’any passat. Pitjor encara els docents que es deixen portar per la corrent.

M’agradaria veure a algú pel carrer dient-li a un obrer que està col·locant malament una rajola o a una metgessa que el diagnòstic que li acaba de fer així com la recepta són totalment erronis. Quan això passa és notícia a tots els periòdics, ix als noticiaris, fins i tot podrien comentar-ho en algun programa com “Al Rojo Vivo”, que segur li reserva un especial per a tan delicat tema. El tema és intrusisme, falta de respecte, falta de formació, falta d’informació i alguna altra falta que em deixe perquè avui no estic massa combatiu. Que ho apliquen a casa i deixen tranquils a la resta.

Clar que és interessant escoltar el que diu la resta del món, seria una estupidesa ignorar el que comenten els pares, l’administració o el showman pedagògic de la setmana. Però cal jutjar per nosaltres mateixa aquesta informació contrastant-la amb la que ja tenim i no cedir instantàniament perquè ho hagen dit persones de fora del món de l’educació o que mai han estat a una aula i prediquen des de torres d’ivori i conselleries. Si els arquitectes modificaren els seus dissenys forçats pel que es comenta al carrer, s’enfonsarien edificis cada dia. Per favor, no deixem que tots aquests consells dels opinadors d’aquest país enfonsen l’educació.

Tornant a l’assumpte principal, no hi ha respecte cap als educadors, alguns parlen que el respecte s’ha de guanyar o te l’han d’atorgar després d’una bona praxi. Però el respecte s’aconsegueix legislant amb i per al professorat –i per a l’alumnat-, no en contra d’aquest col·lectiu. El respecte te l’atorguen quan també ho fan competències i verdadera llibertat de càtedra. El respecte ve de la mà dels diners i el respecte ve amb espai –i temps- per executar el planificat.

No és la millor idea del món entroncar-se en una manera de fer les coses, com tampoc ho és continuar deixant que tothom ens avassalle. Tampoc tenir una legislació per legislatura.

Leave a Reply

Your email address will not be published.