Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Formació, mercat del dilluns – L’opinió de Jordi Dosdà

Formació, mercat del dilluns – L’opinió de Jordi Dosdà

Jordi Dosdà és un professor valencià.

Després d’ajornar 4 anys la necessitat del B2 d’anglés per a completar una carrera ens adonem que tot continua igual. Que seguirà existint eixa tensió per buscar –pagant– els títols que ens demanen però sense saber si realment valdran. Amb el valencià s’ha fet el mateix durant anys.

Portem una bona temporada ja d’una dictadura del màrqueting formatiu, constantment ens exigeixen títols, alguns valen i altres finalment no, però mai es pot saber exactament què necessitem, i es perd temps i diners en cursos obligats en vegada de fer-ho en formació real o en formació vocacional, en especialitzar-te o ser millor a punts concrets de la teua professió.

Els canvis legislatius es donen a tots els països, i si apareix una nova demanda per a accedir a certes feines, doncs es fa, sinó no, però demanar-ho i estar anys i anys sense que siga necessari després de considerar-ho requisit no serveix per a res. Ni avancem a les institucions, ni acabem en l’estrés que açò genera als estudiants.

Per tal de saber què oferir al poble, caldria preguntar-nos per a què serveix la formació i si ho férem, la majoria segurament contestaria que per a ser millors professionals. Llavors, la formació adequada serà la que millore les habilitats de la professió. Perquè de vegades s’obliden els motius essencials de l’existència de la formació.

És totalment comprensible que des del govern central no es puguen oferir els coneixements que busque tota la població i que apareguen inversions privades que siguen capaces de fer-ho. Per descomptat, estos negocis formadors han de generar beneficis o desapareixeran i ens quedarem tots sense res. Ara bé, d’entendre que l’Estat no és omnipotent a pervertir el sentit de la formació i pertànyer a esta obscura trama de cursets, hi ha un món.

Cal pensar des d’un principi que l’Estat és naïf i que sempre desitja el millor per al seu propi país, doncs correcte pareix fer tots els cursos que proposa, aprendre les noves metodologies indicades i, fins i tot, conéixer altres llengües si volem ser excel·lents a la nostra feina. Innocents de nosaltres.

Està bé dir que en tres anys, quatre, cinc, els que siga, es torne el coneixement d’un idioma un requisit? Si l’Estat considera que és el millor per al funcionament d’este, potser sí. I encara que no fos així, des del moment en què es canvien les regles del joc –que porten canviant des de sempre, no és un tema d’actualitat– tothom està en disposició de buscar les millors posicions seguint les normes. Podria no ser el millor però sí ser just i coherent.

No obstant això, el que és innegable és l’endarreriment de tot un país i el desprestigi d’una professió que s’aconsegueix tornant enrere, pegant mitja volta o canviant de rumb abans d’aprovar el previst, de complir el promés –i exigit a la resta–. Exigeixen i després “aquí no ha pasado nada”.

Pèrdues de diners, pèrdues temporals i pèrdues de dignitat.

Durant quants anys s’ha demanat el valencià a l’administració? Si el país o la Generalitat ho considera necessari, és necessari i ho és ja, no vint anys després de la proposta inicial.

I l’anglés? La darrera setmana es tornà a prorrogar com a requisit per a donar per finalitzada una carrera universitària. Ni m’atrevisc a valorar si la llengua estrangera com a punt final d’una carrera té sentit o no, però si es pressiona als estudiants per un costat durant anys, no valorar temps després estos coneixements de la manera que es feia quan van començar l’aventura és ser poc sincer amb l’educació. Traïts es senten els valents que es van arriscar i van gastar temps i diners, i desídia genera a les futures generacions.

Demanant-se com es demana, tanta formació obligatòria o puntuable a diferents concursos com una oposició, i essent esta tan variable, qui va a estranyar-se quan l’alumnat acut als cursos sense ganes? Com van a formar-se en allò que els interessa? Com van a tenir ni tan sols interés a formar-se en res? Si es gasten els diners i el temps a llocs obligats?

La formació ja no crea professionals, ja no és un recurs de l’Estat per fer més gran este. La formació és un mercat subvencionat pel país amb lleis creades per a les empreses que tenen una parada pagada. La formació va cap avant, cap enrere, de costat a costat, depenent d’on bufe el vent, és un tema d’eleccions? O de governs? És un tema d’entitats privades tan poderoses que marquen el camí? Hi ha algun treballador públic que trau de tot açò? Es tracta únicament d’incompetència? O serà orgull i egolatries de partit?

En qualsevol cas, la formació ja no forma. Ja no ofereix a les persones allò que buscaven per tal de ser millors professionals.

S’han perdut els motius essencials.

Leave a Reply

Your email address will not be published.