Jordi Tàrrega i Sangüesa és membre de la comissió sectorial socioeducativa de Compromís per Castelló.
“La ciutat haurà de garantir la qualitat de vida de tots els seus habitants. Això suposa l’equilibri amb l’entorn natural i el dret a un medi ambient saludable, a més del dret a l’habitatge, al treball, a l’esbarjo i al transport públic, entre d’altres. Al mateix temps, promourà de manera activa l’educació per a la salut i la participació de tots els seus habitants en bones practiques de desenvolupament sostenible”.
Això és el que recull el punt 11 de la Carta de Ciutats Educadores, i seguim encara a l’apartat “El compromís de la ciutat”.
És més que evident que la qualitat de vida de tota la ciutadania, de totes les persones que viuen a la ciutat, ha de ser un dels objectius terminals de les ciutats educadores, i si no és així tot haurà estat fum d’encenalls, un brindis al sol, com també es diu. I en els temps que estem vivint, temps de pandèmia i distopia, ningú pot negar que la qualitat de vida va lligada, de forma totalment indestriable, a la conservació de l’entorn natural i a la possibilitat de gaudir d’un medi ambient saludable. Sense oblidar, però, altres drets fonamentals que sovint ningú es preocupa de fer efectius, el dret a l’habitatge, al treball, i tants d’altres que sovint es queden en declaracions de principis però que mai es veuen materialitzats, si més no per a determinades persones i col·lectius desfavorits.
Sé que moltes persones podran argumentar que la ciutat, o l’ens polític que és responsable de la seua gestió i administració, és a dir l’ajuntament, no té les competències, ni les eines, ni els recursos, per a poder fer-se’n càrrec d’objectius tan ambiciosos. Però amigues i amics, hem de ser ambicioses i ambiciosos, no ens hem de conformar amb poc, perquè apuntem on apuntem sempre serà molt difícil encertar, arribar-hi, apuntem el més amunt possible, sent conscients que potser no arribem, però fent tot el possible per acostar-nos-hi cada cop una mica més.
I ara em permetreu una llicència molt localista, em ve al cap el Pregó de Bernat Artola, perquè jo sóc dels que sempre que el sent el canta, encara que siga en silenci, però pensant en el seu significat més profund, i m’agraden especialment dos versos:
… no volem límits estrets
d’ambicions massa modestes.
Doncs això, pensem en el missatge del mestre Bernat i recordem que les ambicions massa modestes ens tanquen en límits estrets. Apuntem ben alt. Siguem ambicioses i ambiciosos.
Demanem l’impossible per aconseguir el possible!
Siguem realistes, demanem l’impossible!
Aquesta va ser una de les consignes més corejades i cridades a la revolta del maig de 1968 a París, potser penseu que queda lluny, però jo penso que segueix plenament vigent. De rabiosa actualitat…
