El recurs a la força, a la intimidació o a l’amenaça és, sovint, un símptoma de debilitat o una conseqüència de la falta d’arguments per convèncer l’adversari de la grandesa de les nostres propostes. Ho veiem cada dia. De vegades, la força és violència irracional, brutal, per aniquilar el contrari, convertit en enemic de la causa, de la pàtria, del poble… De vegades, la força adopta formes més subtils i es revesteix de reglaments, d’expedients, per tal de minimitzar l’oposició.
La força sempre és la conseqüència de la falta de diàleg i, per tant, símptoma d’una clara debilitat democràtica. El diàleg és l’expressió més genuïna de la pràctica democràtica i no admet entrebancs de cap tipus. Cal perfeccionar constantment els mecanismes per aconseguir que aquesta eina fonamental funcione de manera òptima en tot moment. L’absència de diàleg, o quan aquest es produeix en unes condicions no adequades, dificulta el desenvolupament de la pràctica democràtica al si de les organitzacions i de les institucions. Aleshores, el recurs a la força esdevé, malauradament, una possibilitat a contemplar.
La força adopta moltes formes. La violència física és la més contundent i rebutjable. Però hi ha moltes altres manifestacions violentes que mereixen la desqualificació i la condemna: l’assetjament, les paraules grosses, la desqualificació personal, la calumnia, la mentida… Sovint es produeix tot un procés de deslegitimació per tal que l’adversari o el contrari aparega als nostres ulls nu, despullat de tota possibilitat de raó, amb tota la càrrega acusatòria que faça pràcticament impossible un argumentari creïble.
Avui, la major part de les organitzacions polítiques s’afanyen al control dels “aparells” per tal de garantir-se el domini dels recursos burocràtics i organitzatius. Veiem com sota l’aparença dels grans “debats polítics” sovint s’amaga la batalla pel control de les organitzacions. Això ha passat tradicionalment en els “vells” partits polítics, on les “famílies” o els “corrents” s’han disputat el control, per damunt, sovint, d’interessos ideològics o polítics. Però ara veiem que aquestes lluites no són només patrimoni dels vells partits sinó que és un tret constitutiu de l’acció política, sembla.
Una inèrcia que no sabem com eradicar de la pràctica política i que ens allunya dels interessos de la ciutadania i que explica, de vegades, el desinterès i la desconfiança en els seus representants i, també, en el sistema en general.
En l’actual crisi del PSOE ho veiem de manera paradigmàtica. Hi ha un desacord més o menys extés amb la direcció del partit que, en comptes de solventar-se mitjançant la discussió democràtica, s’intenta solucionar per mecanismes antidemocràtics, conspiratoris i fins i tot il·legítims. Un partit que havia avançat considerablement en el camí de la participació amb la institucionalització del mecanisme de les primàries; que havia avançat en el problema de la transparència, amb la signatura d’un conveni amb Transparència Internacional; que havia obert vies de participació i de gestió democràtiques mitjançant mecanismes de consulta “on-line”… Ara ens trobem amb un retrocés espectacular que no ningú pot ser capaç d’entendre.
L’ús de la l’amenaça, la sanció, l’expedient disciplinari… substitueixen als espais de raonament i de discussió democràtica. Ens estem convertint, de nou, en un partit “vell” de veritat, allunyat d’una ciutadania perplexa, que veu com un partit democràtic, de cop i volta, aplica maneres autoritàries per solucionar els seus problemes.
Sabrem reaccionar? Estic segur que sí. La cultura democràtica de la militància socialista és ferma i sabrà contestar com cal a l’actual direcció interina. Reclamarà la seua veu, a la que té dret. Sense amenaces ni males paraules. Perquè les i els militants socialistes tenim la raó. I la raó no vol força.
Pep Lluís Grau ha sigut senador del PSOE per Castelló.
