Fa uns dies, el 8 de març, celebràvem el Dia de la Dona. A Castelló va haver una gran manifestació amb una participació històrica.
Vaig veure amb molta alegria moltes cares “noves” i molts càntics joiosos i irònics que venien de grups de dones molt joves que aportaven una altra manera de celebrar aquesta festa i de reivindicar els drets de les dones.
Me n’alegre moltíssim. Sembla que aquesta data senyera del calendari reivindicatiu transcendeix, per fi, un cert esglaó generacional i aconsegueix implicar amb força a les què han d’assolir veritablement el protagonisme fonamental al si de la reivindicació feminista: les dones joves.
Perquè treball, ja en tenen! Sembla que no passa el temps. Escoltem una i una altra vegada les mateixes frases, els mateixos acudits i fins i tot passem per alt, sense donar massa importància, determinats comentaris en personalitats públiques que, quasi sense adonar-se’n, “posen la pota” amb algun ‘tic’ masclista… Clar, si ho han mamat durant tota la vida!
El darrer exemple el tenim aquests dies amb els comentaris d’un ‘periodista’ al voltant de la publicació d’un llibre per part de la presentadora d’Antena 3 Mònica Carrillo. L’inefable columnista fa una descripció de les seues qualitats físiques que res tenen a veure amb el contingut literari i que ofenen a qualsevol ment mínimament sana. Aquesta professional ha rebut la solidaritat de la gran majoria de companyes i de companys de l’àmbit periodístic, de la política i de la cultura, però encara s’escolten veus que qualifiquen el fet d’anècdota i les reaccions d’exagerades…
Hi ha un llarg camí per transitar perquè aquesta mena de troglodites no tenen cap entrebanc ni físic ni intel·lectual a l’hora de publicar aquestes porqueries. I encara troben la comprensió, i fins i tot el somriure, de nombrosos companys de professió o de lectors que fan seus els seus prejudicis.
Però és que convivim dia a dia amb comportaments sexistes i els donem suport actiu o passiu. Hi ha una tolerància social cap a determinades pràctiques que formen part del nostre dia a dia i que ajuden a perpetuar la discriminació. En les nostres cases, amb el tracte diferenciat cap a les filles o cap als fills; a les escoles, permetent jocs agressius que impliquen un ús exclusiu de l’espai; potenciant el paper passiu de les xiquetes amb determinats jocs i lectures, o pel·lícules; rient les ‘gràcies’ d’acudits clarament masclistes; potenciant festes i ‘tradicions’ que fomenten el paper passiu i discriminatori de la dona…
Caldrà plantejar-se definitivament si volem fer el salt o volem avançar a pas de formigueta amb el dolor que això suposa per a tantes i tantes dones. Companyes, germanes, filles, amigues… Aquesta societat serà millor si deixa de mirar cap a un altres costat cada vegada que observem qualsevol conducta impròpia. Dóna igual si és un costum, una tradició o ens fa gràcia.
Pep Lluís Grau ha sigut senador del PSOE per Castelló.
