fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Sobre Marcos Ana i Fidel Castro – L’opinió de Sebastián Bretones

Sobre Marcos Ana i Fidel Castro – L’opinió de Sebastián Bretones

Ja fa unes setmanes van morir dos grans persones, dos titans (encara que per raons distintes) dels tants que va donar el segle XX. Em referís a Marcos Ana, poeta i comunista, mort el 24 de novembre del passat mes; i un dia després, clar, a Fidel Castro Ruz, comandant en cap de la Revolució Cubana i símbol de l’antiimperialisme militant arreu del món.

Dues figures que compartiren una visió del món, el socialisme, i van ser revolucionaris: Ana amb la ploma, deixant-nos commovedors poemes fruit de la seva experiència carcerària a les presons feixistes de Franco; i l’altre, el cubà, amb les armes i l’oratòria va aconseguir el poder i iniciar un procés revolucionari, que encara avui és referent per a gran part dels pobles de l’abans anomenat Tercer Mon ( hui anomenats eufemísticament “països en vies de desenvolupament”).

Marcos Ana ens va deixar un exemple d’humanitat i bondat, plena expressió de la seva visió del socialisme, de germanor entre tots els pobles . Un exemple colpidor de la fe en la capacitat de l´ ésser humà per sobreposar-se a les misèries i traumes de la vida, per superar els colps i viure la vida en plenitud. Una fe incommovible en la capacitat creadora dels pobles per millorar el món i millorar-se a si mateixos en el procés. No es tracta d’una visió “adanista”, simplista, que fa de la gent normal, senzilla la portadora de tots els valors positius com pretenien els romàntics. No, és una visió que naix de la vivència atroç d’un home condemnat a trenta anys per un tribunal il•legal fruit d’una victòria militar sobre tot un poble, que l’únic que volia era viure lliure de privilegiats i amos. El seu llibre “Digueu-me com és un arbre. Memòria de la presó i la vida” és un exemple de poesia que colpeja al lector per la seva humanitat, per l´ ànsia eterna de llibertat d’aquells que manquen d´ ella.

Fidel Castro Ruz va morir l’endemà, també nonagenari. El comandant revolucionari que va desembarcar en el iot Granma i va dirigir la lluita guerrillera contra la tirania de Fulgencio Batista, moria retirat de la política, després de quaranta anys dirigint la revolució cubana. Fidel va ser un ídol per a les masses oprimides d’Amèrica Llatina en la seva lluita enfront a l’Imperi Nord-americà , el cabdill d’una revolució nacionalista, democràtica i antiimperialista que va devenir en socialista pels atzars de la guerra freda, per la geopolítica de blocs que obligava a Cuba a posicions prosoviètiques o ser devorada pel poderós veí del nord. Una revolució que va marcar una època, la segona meitat del segle XX, on es pensava que amb les armes es podia fer el vell somni d’una societat igualitària i justa. Les guerrilles van ser derrotades perquè l´ imperialisme va aprendre de la derrota, esclafant amb les polítiques “contra insurgents” la lluita armada de camperols i intel•lectuals urbans. Quan les guerrilles aplegaren al poder com el cas del sandinisme, els poderosos EUA acabaven per derrotar als revolucionaris ofegant l’economia i pagant a la contrarevolució interna. Cuba va ser l’excepció caribenya, va superar els intents de subversió, sabotatge, blocatge criminal i centenars d´ intents d´ assassinar Fidel. Era una fortalesa assetjada per l’imperi més poderós del món, que no li donava treva i va patrocinar una invasió en tota regla. Va pagar el preu de sobreviure. Victor Serge va escriure que els bolxevics van guanyar la salvatge i brutal guerra civil russa però que paradoxalment per aconseguir la victòria militar van perdre la revolució, perquè el que va eixir tenia poc a veure amb els ideals inicials de la Revolució d’octubre. És el preu a pagar per vèncer, de ser una fortalesa assetjada durant dècades: les llibertats, que lluny de ser “burgeses” són drets del poble, acaben per afeblir-se en la lluita mortal amb l’enemic i morir.

L’autoritarisme del Comandant, la burocratització creixent, la supeditació al bloc soviètic sobretot en un sistema econòmic calcat i ineficaç van anar erosionant l’experiència cubana, aïllada de la resta del món, des de la caiguda dels països del socialisme real fins al triomf d’un altre llibertador, Hugo Chávez i la seva revolució bolivariana a Veneçuela.

Però amb els llums i les ombres d’una experiència com la cubana, la veritat incontestable és la següent:
-Cuba és segons UNICEF l’únic país d’Amèrica sense desnutrició infantil, declarada “paradís internacional de la infància.”
-Cuba té la taxa de mortalitat més baixa de les Amèriques
-Cuba té 130.000 metges llicenciats des dels seixanta del segle passat, molts d´ ells en missions internacionalistes arreu del món.
-Segons dades de l’ OMS el sistema de salut es dels millors del món
-Cuba és el país que més percentatge del PIB destina a educació. Segurament perquè com deia el màrtir de la independència cubana, José Martí ” un poble lliure és un poble culte. Ja podrien aprendre alguns ací.
-És un dels països amb major índex de desenvolupament humà, segons l´ ONU.

L’ experiència cubana és inseparable de la figura de Fidel i el seu exemple tindrà plena vigència mentre la societat no hagi sigut alliberada totalment de les velles i anquilosades estructures econòmiques basades en la dominació i l’explotació. La lluita segueix oberta i el final encara no s´ entreveu. Recordo les seves paraules de 23 de maig de 1977 dirigides als EUA: La política ens separa, però la humanitat ens uneix.

Leave a Reply

Your email address will not be published.