fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

“John Dewey” – L’opinió de Monica Meirosu

“John Dewey” – L’opinió de Monica Meirosu

En l’actualitat , estem vivint moments d’incertesa política; els pròxims dies seran de fonamental importància , per al futur del país. Aquesta incapacitat per a formar govern ens porta a qüestionar-nos el paper de la nostra classe política.

Com vérem fa un mes, Lippmann considera que la democràcia acaba per convertir-se en un instrument per a triar dirigents i l’opinió pública és vista per Lippmann com una autèntica manufactura propagandística del consens. Enfront de la postura de Walter Lippmann sorgeix la de John Dewey(1859-1952), autor d’un caràcter més conceptual que, en la seua proposta enfront de Lippmann assenyala el camí però no els passos a donar, un camí que, al seu semblar, pansa per la transformació de la comunicació social. Dewey es mostra d’acord amb Lippmann però redefineix alguns conceptes claus per a apuntar una solució diferent a la d’aquest. I en susdita definició de conceptes és on alguns han vist un antecedent d’una concepció deliberativa de la democràcia. Per açò, Dewey procedeix a redefinir alguns conceptes clau:

El primer d’ells és el de la psicologia individual, la qual segons Dewey depèn de l’entorn social i evoluciona amb est malgrat els desfasaments ja que el coneixement de nosaltres mateixos i de l’entorn social ens permet canviar.

D’altra banda, els públics és un altre dels conceptes clau que en el seu moment es caracteritzava per ser essencialment espacial (comunitats locals, nacions, etc.). Dewey defineix públics conformats pels afectats per alguna causa o interès comú i compartit. Així doncs, ja no té sentit considerar-ho com outsider, ja que serà probablement coneixedor en algun sentit del que li afecta com per a involucrar-se i tractar d’informar-se correctament (serà expert en algun assumpte per al qual formarà part d’una població). Ara els públics són múltiples i variables, tants com els assumptes que ens afecten. Serem outsiders només en alguns assumptes, no en tots.

Un altre concepte que per a Dewey mereix un canvi és el de democràcia, en la qual no cal prevaldre només l’eficàcia per a resoldre problemes col·lectius de la democràcia com defensa Lippmann. D’aquesta manera el paper d’experts i polítics perd importància. Dewey planteja la democràcia com una forma d’organització humana que promou el desenvolupament de les capacitats i potencialitats dels individus, és a dir, es tracta d’una participació de l’individu responsable, un autogovern dels individus.

No té sentit que siguen els insiders els que prenguen les decisions. Ha de promoure la participació ciutadana amb la finalitat de crear un sentiment de pertinença i que l’individu assumisca un major grau de responsabilitat en l’esdevenir comú.

Dewey desenvolupa el concepte d’una democràcia ampliada que no s’haurà de limitar a una política institucional, ja que es tracta d’una forma d’articulació de la vida comuna per la qual cosa hi ha una indefinició d’aquesta democràcia a nivell institucional. Així doncs, la política haurà d’actualitzar les seues institucions i les seues actuacions, ajustant-se a la nova situació.

Ha de donar-se en tots els àmbits en què un públic puga prendre part en el curs de les activitats i decisions que els afecten (tant públiques com a privades).

Dewey proposa que és absurd plantejar-se ara com haurà d’organitzar-se aquesta política institucional si encara no existeixen els mitjans per a aconseguir-la. No obstant açò, sí indica què serà necessari perquè aquests mitjans apareguen: potenciar l’educació i comunicació en la Gran Societat.

Després és important reformar la comunicació per a aconseguir aquesta democràcia ampliada: doncs és de granenjundia l’intercanvi de significats, de símbols: la comunicació. Doncs només aquesta pot crear una Gran Comunitat, un públic global.

Així les coses, Dewey proposa una acció comunicativa basada en el model del mètode científic, és a dir, que es caracteritze una recerca metòdica, que proporcione bona informació d’experts, però experts en la base, no és el cim. També advoca per una difusió lliure de la informació que permeta formar públics sobre la base dels efectes dels actes i una contrastació o debat entre la comunitat per a formar l’opinió pública com a judici públic i no com a conjunt d’opinions. Per a l’autor, ja hem repetit un parell de vegades, se cerca la participació ciutadana a través de la comunicació i amb la finalitat d’aconseguir-la existeix la necessitat d’un nou “art” de la comunicació , basat en la professionalització i desenvolupament d’una tècnica periodística capaç d’acostar els assumptes complexos als interessos quotidians dels individus.

De la mateixa manera, també es necessita d’una organització dels empleats del periodisme en la defensa de l’autonomia de la seua labor, alguna cosa que hauria de redundar en la millora del seu resultat, posant límits a la lògica industrial dels conglomerats mediàtics. No obstant açò, la veritat és que la proposta de Dewey és principalment conceptual, notable en el seu contingut però escassa en la seua concreció.

Encara així queda clar que el canvi democràtic necessita d’un canvi en la comunicació , però el que ha de facilitar el canvi democràtic –la comunicació social- està subjecte a les mateixes condicions que cal canviar , per exemple els interessos industrials, després açò genera un cercle viciós.

La veritat és que la tasca pendent de l’ètica de la comunicació ens fa tornar una vegada més a Lippmann, ja que en la seua fase mitjana del reformisme esperançat, podem trobar propostes més concretes que en Dewey per a aconseguir aquest canvi: canvi de la praxi, els valors i el funcionament habitual dels mitjans i el periodisme, i una part substancial d’aquesta reforma corresponia al programa propi d’una ètica de la comunicació llavors encara per formular.

En primer lloc, Lippmann entén la importància que posseeix la diversificació de la veritat, doncs s’ha de distingir entre les veritats periodístiques, així com un altre tipus de veritats.

En segon lloc, entén que és necessària una millora de la qualificació i la professionalització dels periodistes (deontologia de la seua professió) que inclou uns trets i tècniques pròpies d’una comunicació dirigida al públic llec, un corpus propi de la formació i qualificació exigible als periodistes (proveir a la societat de la informació útil sobre si mateixa i el seu entorn) i integrar aquest corpus en un programa formatiu característic dels estudis de periodisme.

En tercer lloc, ha d’haver-hi una responsabilitat dels periodistes (signatura d’articles) i les empreses, mitjançant mecanismes d’autorregulació. Doncs on faltara la responsabilitat hauria d’haver-hi mecanismes que la requeriren no propaganda, no partidisme descarat, o falta de cura. Es tracta, per contra, de visibilitzar i donar veu als afectats conformar els públics integrats per ells. Es tracta, al cap i a l’últim, del debat i la conversa social i no d’entendre el periodisme com el seguiment i el testimoniatge de les accions dels poders i els poderosos (Dewey).

La veritat és que moltes d’aquestes propostes s’han anat construint al llarg del segle XX però encara estan incompletes. Només el desenvolupament d’una bona ètica de la comunicació que contribuïsca a la comunicació social és crucial per al desenvolupament de la democràcia deliberativa.

Monica Meirosu

.

Mónica Meirosu és Graduada en Filosofia per la UV. Actualment cursant un màster en ètica i democràcia( UV) . Amant de la filosofia , la lectura i escriptora en gestació.

Leave a Reply

Your email address will not be published.