fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

“Maquiavel i la importància de la llei (III)” – L’opinió de Mónica Meirosu

“Maquiavel i la importància de la llei (III)” – L’opinió de Mónica Meirosu

Seguint amb la nostra sèrie sobre la figura i pensament de Nicolau Maquiavel, després de tractar la seua concepció de l’estat i la importància de la fortuna i la virtut en el govern d’aquest, tractarem avui la importància de la llei.

Pots llegir ací: Realisme polític, Maquiavel i la Fortuna (I) i Realisme polític, Maquiavel i la Fortuna (II)

En el lliurament anterior ja vam introduir la importància que Maquiavel atorga a l’ordenament jurídic, encara que recomane al capdavanter que aquest siga obviat en circumstàncies especials; açò no impedeix que el sistema legal actue com a contrapés als poders i faccions que es formen dins de tota organització social.

En els Discursos, Maquiavel no centra la seua atenció en les repúbliques quan tals, sinó més aviat en el govern de les ciutats, siguen aquestes governades ja com a repúbliques ja com a monarquies, emfatitzant que ha de mantenir-se lliure de tota forma de servitud política, siga aquesta imposada internament pel govern o externament per un poder imperial. Només la mateixa comunitat ha d’exercir autoritat sobre aquesta (el que es coneix com a autogovern), ja que és el ben comú i no el particular el que fa grans a les ciutats. I, segons el florentí, sens dubte només les repúbliques donen importància a aquest ben comú, mentre que el contrari succeeix amb els prínceps doncs la majoria de vegades el que fan per a si mateixos perjudica la ciutat, i el que fan per a la ciutat els perjudica a ells.

Però les ciutats creixen i ràpidament per si sols els ciutadans ja no poden controlar-les. Maquiavel defineix com a corrupció la pèrdua o disposició de la virtut, bé perquè un cos ciutadà perd conjuntament el seu interés per la política o bé perquè comencen a promoure les seues ambicions personals o lleialtats partidistes a costa de l’interés públic. El creixement de la corrupció és fatal per a la llibertat i per al florentí, trobar un cap que mostre grans qualitats virtuoses és essencial per a combatre-la abans que aquesta es contagie a tot el cos de la ciutat. Però no ha de ser aquest essencialment un príncep: Licurgo en Esparta, Solón a Atenes, Ròmul a Roma i també Numa són exemples d’homes d’excel·lent virtut i la seua contribució van ser unes bones lleis.

En el primer discurs, Maquiavel, parla de la importància de l’ús dels poders coercitius de la llei per a obligar al ciutadà a col·locar el bé de la seua comunitat per sobre dels seus propis interessos, i és que els més il·lustres exemples de cívica virtut tenen el seu origen en les bones lleis: els més excel·lents exemples de virtut cívica tenen el seu origen en la bona educació, que al seu torn té el seu origen en les bones lleis, ergo les lleis fan bones les ciutats. En el començament del tercer discurs de Maquiavel, afirma que si una ciutat vol començar una nova vida i avançar pel camí de la glòria, només podrà aconseguir-ho o bé per mitjà de la virtut d’un home o per mitjà de la virtut d’una llei.

L’estudi de les fonts clàssiques d’Atenes i Roma mostren que les tres formes de govern pures (monarquia, aristocràcia i democràcia) són intrínsecament inestables i tendeixen a generar un cicle de corrupció i decadència, Arran de l’estudi d’aquest exemple, Maquiavel conclou que la clau per a imposar la virtut per la força de la llei està en l’establiment d’una constitució mixta, en la qual la inestabilitat de les formes pures de govern es veja corregida per la combinació dels seus components de fermesa. Com sempre, Roma ofereix el més nítid exemple: precisament perquè li les va arreglar per a desenvolupar un “govern mixt” va arribar finalment a construir-se una perfecta república. En tota república hi ha dues faccions oposades: els rics i el poble. És evident que si la constitució està elaborada de manera que a un o un altre grup d’aquests se’ls permeta obtenir el control, la república es veurà fàcilment corrompuda. La solució és ajustar les lleis constitucionals de manera que es produïsca un equilibri entre forces socials oposades. Encara que mogudes íntegrament pels seus propis interessos, les faccions es veuran portades com per una mà invisible a promoure l’interés públic en tots els seus actes legislatius, és a dir, totes les lleis en pro de la llibertat brollaran del seu desacord.

L’argument de Maquiavel va contra tota la tradició del pensament polític de Florència, ja que la facció constitueix el risc més mortal per a la llibertat cívica. Així doncs, analistes contemporanis a Maquiavel van criticar a la república romana com aglomerada i convulsa, però la succinta anàlisi del florentí ens mostra una república d’homes virtuosos i en la qual els tumults, en poques ocasions van tenir resultats punitius. Maquiavel observa en aquests episodis l’equilibri entre dos esperits contraposats: el de la plebe i el de l’aristocràcia. Aquesta pugna, lluny de resultar nociva, és el procés de negociació dels interessos de tots dos grups socials, no un reflex de divisió o cap desordre en la república: el poble protesta exigint que un benefici quede plasmat en les lleis, siga per mitjà de tumults o per resistència passiva, com l’eixida al Munte Sacre de la plebe. Els patricis es veuen en la necessitat d’aplacar-los, ja siga donant-los el que demanen si resulta raonable, com la creació de la figura del tribú de la plebs com a resultat d’aquest exemple, o, si no ho és, per mitjà d’un orador que els faça comprendre la neciesa de les seues exigències. Així doncs, conclou el florentí, és aquesta tensió entre nobles i plebe la causa de l’estabilitat, ordre i llibertat a Roma, i del seu poder, i té el seu reflex en el sistema de contrapesos dels poders promogut en el republicanisme liberal contemporani. Aquesta interpretació revolucionària de Maquiavel no és ben acollida per alguns pensadors, els qui repliquen en les seues consideracions sobre els Discursos que lloar la desunió és com lloar la malaltia d’un pacient a causa de les virtuts i dels remeis que se li han aplicat.

Però una constitució mixta és necessària però no és suficient per a mantenir la llibertat.: el més seriós perill per a una constitució mixta és la possibilitat que un ciutadà ambiciós puga intentar formar un partit basat en la lleialtat cap a si mateix en lloc de cap al ben comú, risc que esdevenia a Roma si es permetia la prolongació dels comandaments militars dels cònsols. La gent fa les coses per necessitat i és clar que a voltes tendeixen més als seus béns privats que als comuns, i així és com sembren les llavors de la corrupció en el cos polític. S’ha de prevenir la corrupció mitjançant una proposta constitucional i és que en ella es diu que el preu de la llibertat és una constant vigilància. S’han de reconéixer els mitjans pels quals un ciutadà individualment o un partit polític és capaç d’aconseguir més poder del convenient i desenvolupar una sèrie de lleis i institucions per a fer front a tals eventualitats, lleis constitucionals ajustades de manera que es produïsca l’equilibri entre susdites forces socials oposades, destacant sobre açò les lleis que protegisquen la llibertat per a exercir l’acusació pública, ja que aquesta de vital importància per a l’administració de la justícia, però alhora que castigue severament les detestables calúmnies.

En conclusió, veiem com la contraposició d’interessos genera tibantors i inestabilitats en el si d’un estat que requereixen mecanismes de contrapés i vigilància per a atenuar-les i per a prevenir l’auge de líders ambiciosos que manipulen a les masses per a forçar la consecució dels seus objectius personals, conceptes que avui dia no ens són desconeguts, en un ambient polític de desarrelament, desconfiança i falta d’unió, camp adobat per als populismes. La roda de la història ha fet una volta més.

monica-meirosu

Leave a Reply

Your email address will not be published.