fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

“Trump i els perills del populisme” – L’opinió de Mónica Meirosu

“Trump i els perills del populisme” – L’opinió de Mónica Meirosu

El triomf de Donald Trump en les passades eleccions presidencials planteja una sèrie de reflexions sobre la deriva irracional de l’opinió pública.

En aquesta mateixa columna, quan parlàvem de Walter Lippmann i el seu pessimisme sobre la capacitat crítica de l’opinió pública a l’hora de processar la informació rellevant per a la presa de decisions, ja sospitàvem que aquest resultat era més que probable.

En el context d’un món encara assotat per la crisi econòmica, el discurs populista de Trump ha sigut la metxa capaç de prendre les pors i recels de la població nord-americana. Així doncs, cal analitzar que factors incideixen en l’inusitat èxit d’aquesta figura polèmica i excèntrica que ha desestabilitzat el panorama polític mundial.

Encara que puga sorprendre’ns aquest resultat, l’auge de figures mediàtiques amb un missatge simple, poderós i alliberador és una constant al llarg de la nostra història. Les diferències són poques i merament cosmètiques, variant tan sols sobre la base de la percepció majoritària en el context i el lloc d’una sèrie de conceptes que ara descriurem.

En primer lloc, l’enemic. Sempre ha d’existir una clara diferenciació entre “els nostres” i “els altres”, no valen les mitjanes negres. El populisme requereix la més intensiva reducció maniquea perquè el discurs siga fàcilment comprensible i adoptat. Aquest sistema aconsegueix la seua màxima efectivitat si es pot definir un enemic interior a més d’un exterior. Per a Trump, l’enemic exterior és el terrorisme islamista internacional, i l’interior una classe política elitista, endogàmica i allunyada del poble. Podem trobar un paral·lelisme evident amb les potències de l’entesa, opressores i humiliants, i amb la població jueva, quintacolumnista i vil que dessagnaven des de fora i des de dins el poble alemany del tercer Reich, segons la retòrica del seu Führer.

En segon lloc, el conflicte. Aquest ha d’estar plantejat amb claredat i simplicitat i sobretot, ha d’estar carregat d’apel·lacions sentimentals per a disfressar les fal·làcies que qualsevol anàlisi racional podria tombar con facilitat. El cas que ens ocupa, Trump atribueix la recessió econòmica i la desocupació als EUA a la deslocalització de la producció i a la competència dels treballadors immigrants. Sense entrar en la complexitat real d’aquestes implicacions i la dubtosa causalitat, salta a la vista com aquest missatge pot calar en els afectats, encegats pels afalacs i l’heroica imatge que d’ells es transmet com immerescudes víctimes dels designis d’uns altres.

Aquest és un detall important que ens porta al tercer element: el culpable de la desgràcia. Mai de la vida la culpa o part d’ella ha de ser assumida pels destinataris del discurs: l’enemic dalt esmentat ha d’assimilar tota la culpabilitat. D’aquesta manera, la ira i la frustració troben un focus clar i meridià. Tot cobra sentit, ja que el receptor sent que es valida el seu convenciment íntim que ell no ha fet gens dolent i ha sigut víctima desemparada d’unes forces superiors i malvades; i aquest és un altre detall crucial: el culpable no pot ser algú, sinó alguna cosa. No pot tenir un rostre definit, humà i complex. Ha de ser una caricatura de si mateix, una massa amorfa caracteritzada només por una sèrie de trets negatius. D’aquesta manera no hi ha forma que accidentalment puga igualar-se a la categoria de la víctima i cobrar una nova dimensió.

Així doncs, tenim unes pobres víctimes assetjades per un enemic inhumà, desesperades per trobar la salvació, que per mitjà del capdavanter i guia que aporta la solució. Novament, aquesta solució és senzilla, clara, directa i sense discussió. Els arguments racionals se substitueixen per grandiloqüents, enceses i lacrimògenes apel·lacions als sentiments d’orgull personal i patri. No importa que les conseqüències a llarg termini puguen ser impredictibles o desastroses, des de l’òptica personal de l’afectat, la solució és clara, directa, senzilla i no resulta sospitós que a ningú abans se li ocorreguera dur-la a terme. La deportació d’immigrants, els aranzels i el proteccionisme, són armes de doble fil com a centenars de precedents ens han ensenyat, però als ulls del populista, només hi ha un resultat possible, el que ell afirma.

En conclusió, ens enfrontem a una època en la qual el pànic a la desgràcia personal i la falta de racionalitat i de la correcta formació i informació, poden posar en perill l’edifici comú que tantes generacions s’han esforçat per construir. Com a ovelles en desbandada, ara som més vulnerables a l’atac dels llops.

monica-meirosu

Leave a Reply

Your email address will not be published.