“La manifestació de germanor més gran de la història de les Falles de Borriana” – Per Sergio López

El succés que vull relatar, després d’haver contrastat diverses versions de persones que van viure en primera persona el succeït, va ocórrer en les falles de 1979 concretament en la Falla Barri d’Onda. Per a comprendre la magnitud de l’esdeveniment hem de recordar un poc d’història.

En els anys 70 era habitual que les comissions paralitzaren l’activitat fallera algun any, per comptar amb escàs comissionat, pel gran esforç econòmic que feien o per varietat de problemes que els sorgien. Açò li va ocórrer la Falla Barri d’Onda en 1977, després d’un any sense activitat el veí del barri, Don Félix Escudero (el veterinari) sempre lligat al món faller i literari, i de contrastada capacitat per a mobilitzar personal, va reagrupar un nodrit nombre de veïns per a reactivar la comissió, i satisfer així és desig veïnal de tenir monument propi ( cal destacar que abans el sentiment de pertinença d’un barri amb la seua falla era molt més pronunciat que ara) entre aquells comisionats estaven, Gil López, Salvador Sebastià, Pepe Payá , Santiago Alcalà…….. Tal era l’ambició del president Don Félix, que va manar realitzar un monument a l’artesà Arturo Mussoles, del qual es vanagloriava que anava a ser el més alt mai hi havia hagut en les falles de Borriana. El remat del monument era un cotxe i damunt tres hippies, dos asseguts i el tercer dempeus, una xica subjectant braços a dalt una ceba. La nit de la plantà, una vegada encaixat el remat de la xica amb la ceba en el sacabutx, a causa del fort vent que feia, la nina es va precipitar cap a terra quedant total ment destrossada. El comissionat es va enfonsar en un desànim general, encara que no hi havia temps per a lamentacions la falla devia seguir, estava a prop el 50 aniversari de la comissió i no era moment de defallir i tirar la tovallola.

 

Amb la cremà d’aquesta falla i com a au fènix ressorgia de les cendres un nou exercici, el de 1979, aquesta vegada una mica més auster, ja que calia optimitzar els recursos per a 1980, any del 50 aniversari. Va assumir la presidència Gil López Cuadros i la Fallera Major va ser Nereida Eixeres; es va tornar a contractar els serveis de l’artesà faller Arturo Musoles, per a què realitzara un monument òptim però sense molt pressupost.
L’any transcorria sense massa problemes, bé, els normals, sobretot referents a l’econòmic. Però amb tot açò es va arribar a la setmana fallera.

Amb el pregó, en divendres previ a la cavalcada de ninot es donava inici a la festivitat. L’artesà faller va sorprendre gratament a tothom amb el monument que va plantar a la plaça del camí d’Onda, i amb açò la vesprada del 16 de març se li va atorgar un merescut tercer premi.

Tots se les prometien molt feliços, premi en la butxaca, ganes de festejar-ho, ambient immillorable etc. Però tot canviaria en unes poques hores….

El grup de fallers es va anar a preparar aqueixa vesprada-nit per a assistir al ball parador en l’antiga llar Fallera al carrer Mare de Déu dels Àngels. Allí es va estar festejant l’èxit obtingut fins a la 1.30 de la matinada que el grup de fallers i falleres, entre ells el president, la Fallera Major i la seua Cort d’honor, van decidir retirar-se, posat que l’endemà seguia l’activitat fallera. Passant per la plaça el Pla van veure un grup de joves córrer i murmurar alguna cosa estranya, la dona del president es va acostar al marit i li va dir – has sentit a aquests xics, deien que s’està cremant la falla de l’Onda- al que el president no va fer molt cas, però la intriga i el nerviosisme els va fer encarrilar el carrer Sant Vicent cada vegada més de pressa. En arribar a l’altura de l’església dels Carmelites, la que era una possibilitat s’estava confirmant, la revolada de la gent era incessant, un anar i vindre de la gent, és més, una xicoteta resplendor apuntava per sobre dels edificis que s’estaven construint en la plaça (segons compten les persones presents). El comissionat es va desesperar i va començar a córrer cap a l’emplaçament i quan van arribar, en girar la cantonada de la plaça, van veure amb estupor que la seua falla cremava en flames sense possibilitat de fer cap cosa. Solament un vianant que es va acostar dels primers per la plaça, es va acostar amb el banderí del tercer premi en la mà, li’l va entregar al president i li va dir – Ho sent molt Gil, solament he pogut rescatar açò-.

Els membres de la comissió no ho podien creure, açò no estava passant, un mar de llàgrimes, angoixa, crits esquinçadors van inundar la plaça mentre el foc anava consumint el monument sense cap altra possibilitat més, que la de veure la seua destrucció.

La notícia va córrer com la pólvora i en pocs minuts nombrosíssimes persones es van personar en l’emplaçament per a constatar el desastre, es van tancar immediatament tots els paradors de la ciutat acudint tot el col·lectiu faller al lloc a donar les primeres mostres de solidaritat amb la comissió del Barri d’Onda.

Anecdòtic (ara vist amb distància temporal) va ser l’episodi en la comissària de la policia nacional (que canviaven aquell any els uniformes de grisos a marrons) en el carrer Barranquet, on es van personar, el president de la comissió juntament amb uns membres que li van acompanyar, per a presentar la denúncia, els fallers estaven destrossats, amb llàgrimes en els ulls, sense donar encara crèdit a la situació, amb el rostre desencaixat. En conéixer la notícia el policia de guàrdia es va alçar contrariat per a anar a avisar la sergent (que se suposa que estava dormint) per a què alçara l’acta de denúncia. El sergent amb cara de pocs amics en entrar en la sala i veure el panorama esquinçador dels quatre homes es quede perplex i al cap d’uns segons va dir – “Manda huevos” que quatre homes amb els ous ja pelats estiguen plorant per uns trossos de cartó cremat- als fallers se’ls va canviar la cara de seguida, però aquesta vegada d’indignació per la poca sensibilitat del sergent, quan el president li va contestar -Quatre cartons seran per a vosté, per a nosaltres senyor sergent és molt més, aquests quatre cartons que vosté diu, ens han costat tot un any de sacrifici tant econòmic com de temps-. Per poc la resposta els va costar passar la nit en la caserna per desacatament a l’autoritat competent, però el sergent que segurament no era valencià, va entrar en raó, va fer per comprendre la situació i signe la denúncia.

Allà que van tornar els quatre fallers a l’emplaçament de la falla on les angoixes i la impotència eren generalitzats, i el president sense poder fer res més, va enviar a tota la seua gent a descansar i dormir el que es poguera en poques hores que quedaven de nit.

L’endemà del despropòsit, l’alcalde de la ciutat, Don Vicente Vernia Montoya, va convocar una reunió d’urgència per a veure que es podia fer amb la situació tan anòmala que estaven patint, mai s’havia vist en una tessitura tal, no hi havien precedents i calia actuar. A la reunió van acudir el President de Junta Local fallera Jose Montoliu Aymerich, el president del gremi d’Artistes Fallers Joaquin Ortells Vernia, que aqueix mateix any legalitzava els seus estatuts, i un representant de la Falla perjudicada José Paya, que juntament amb l’alcalde van decidir, amb ajuda de tot el col·lectiu plantar una nova falla en temps record en l’emplaçament de la plaça del camí d’Onda. El President del gremi va mobilitzar a tots els seus artesans, que sense haver descansat de la faena de la plantà del dia 15 i dies anteriors es van posar a rebuscar entre els seus magatzems, materials i sobres que necessitarien per a l’execució de la nova falla. També va contactar amb tots els crítics de falles més famosos de la localitat. L’obra va començar a realitzar-se en el taller dels germans Soro, durant gran part del dia.

El president de Junta Local Fallera, José Montoliu, també va fer el seu treball, va manar cercar part dels ninots indultats d’any anteriors per a cedir-los amb caràcter d’excepció per a la nova falla i també va convocar a totes les falles de Borriana a un acte a les 19.00 del mateix dia, en la plaça del camí d’Onda (actual 9 d’Octubre) per a cedir cada comissió un ninot de la seua pròpia falla.

Mentre els artistes i crítics treballaven a estall ajudats per la mateixa comissió del camí d’Onda, l’ajuntament va muntar una tribuna front al teatre Payá ,en plena plaça, per a l’acte que s’estava preparant a la vesprada.

Açò ja estava en marxa, a primera hora de la vesprada ja es veien les primeres peces en la plaça i pràcticament tots els artistes treballant sense parar amb l’únic objectiu que cap falla de Borriana de 1979 es quedara sense el seu monument.

Aplegades les set de la vesprada la plaça començava a omplir-se de multitud de gent, alguna cosa s’aveïnava, soroll de bandes de música encertant-se, expectació, sons de coets aeris….. Junta Local Fallera va ser la primera a arribar i van manar al president de la falla, a la Fallera Major i la seua cort que pujaren amb ells a l’entarimat muntat al matí.

Una marabunta de gent s’aveïnava pels carrers en direcció a la plaça, eren les comissions falleres de tota la ciutat, que venia a cedir un ninot de la seua falla a la falla amiga, l’acte va ser del més emotiu que s’ha viscut en aquest món faller, expliquen els que tingueres en privilegi de viure-ho. Cada Falla que arribava, pujava a l’entarimat, lliurava el seu ninot mentre la banda de música tocava un pasdoble, quan acabava la música un esclat de traques ressonaven per tot el barri. Així una per una de les comissions. Les llàgrimes que la nit anterior eren de tristesa i estupor, es convertien en llàgrimes d’alegria, emoció i agraïment, i eren compartides per tot aquell que trepitjara la plaça. Una per una totes les comissions falleres de la ciutat, quin gran detall, una cosa inoblidable. Destacar, per exemple, el ninot que va ser donat per la falla Societat de Caçadors, era un gran ocell on el poeta local Joaquin Aymerich va escriure la següent estrofa…..

[perfectpullquote align=”full” cite=”” link=”” color=”” class=”” size=””] El ave fénix,

pardal renaix de les seues sendres,

com en Borriana hi han “OUS” mo l´han cremat en dijous,

i l´han plantat en divendres. [/perfectpullquote]

Els artesans arreplegaven els ninots lliurats i els disposaven en la falla baix el seu criteri professional i anaven combinant amb la crítica i estrofes que havien preparat els poetes. Al voltant de les 9.00 de la nit del dia 17 de març de 1979, la plaça del camí d’Onda lluïa una nova falla, nascuda de la unió, companyonia, constància, unitat i confraternització de tot un poble, de tot un col·lectiu faller que en moments com aquests sap fer un pas al d’avant i cohesionar-se per a donar solució conjunta als problemes.

A indicació del Magnífic Ajuntament, pels conceptes i circumstàncies que li envoltaven, va demanar al jurat qualificador d’aquest any, que li concediren el premi “Premi especial de caràcter extraordinari” a la falla de nova creació.

A partir de la nit del 17 de Març les falles de 1979, les falles de Borriana van tornar a la normalitat, encara que amb una satisfacció interna de tot el col·lectiu faller per una acció i un treball tan ben fet i tan satisfactori i solidari.

Les falles de 1979 es van finalitzar com tots els anys, amb la cremà dels monuments de la localitat la nit del 19 de març, nit de Sant Josep. Però la Falla del Barri d’Onda sentia que estava en deute amb tot el col·lectiu faller, perquè gràcies a tots va disposar d’un monument per a cremar en la nit de Sant Josep. Per açò passada la setmana fallera i descansar quant havien de descansar d’aquell any tan intens i amb tantes emocions, la comissió va voler organitzar un sopar en l’antiga llar fallera per a totes les falles de Borriana, el gremi d’artistes Fallers, per a Junta Local fallera i tot aquell que va intervenir en l’execució d’aquella efemèride. Manera realitzar un llibret faller amb les fotos de les dues falles, la cremada abans d’hora i la que es va realitzar posteriorment, amb totes les estrofes dels poetes participants i agraïments múltiples.

També la Falla Barri d’Onda va atorgar el títol de faller d’honor al Gremi d’artistes fallers, arreplegant el quadre commemoratiu el seu president Joaquim Ortells Vernia.

Molts som els que recordem aquell passatge de la història de les falles de Borriana, una història dramàtica (tot aquell que és faller ho comprendrà) però amb un final feliç i satisfactori, per tot açò crec que podem manifestar que aquest fet va ser “la manifestació de germanor més gran de la història de les falles de Borriana”.