fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

“Realisme Polític: Maquiavel i la Fortuna” – L’opinió de Mónica Meirosu

“Realisme Polític: Maquiavel i la Fortuna” – L’opinió de Mónica Meirosu

La política moderna deu gran part de la seua evolució al pensament del florentí Nicolás Maquiavel (1469-1527), el pensador renaixentista controvertit per excel·lència. En la següent sèrie de columnes aprofundirem en el concepte de raó d’estat i les arrels del pensament polític contemporani.

Nascut en una família de comerciants i treballadors públics de Florència, Maquiavel va arribar a ser Canceller durant la República de Florència. Hàbil diplomàtic, va arribar a ser destinat davant el Sacre Imperi. Però la restauració dels Médici li va portar a l’ostracisme. Des del seu exili, Nicolás llig als clàssics i compon les seues obres com a reflexió i com a forma de rememorar els seus temps de glòria.

Ja des del seu temps, existeixen una gran quantitat d’interpretacions de la seua obra, en la seua major part errònies i motivades per la corrent moralista predominant, però una revisió moderna del seu pensament ens revela un autor caracteritzat pel seu realisme polític, en el qual tractava el que passava: l’ésser, i no l’haver de ser; és a dir, com enfrontar les coses que ocorren i no les que creiem o desitjaríem que ocorregueren. Un pensament avançat al seu temps, aconseguint transcendir les convencions i limitacions morals de la seua època.

I és que, advertint-se de la situació en la qual es troba la seua estimada Florència, tan burlada per la Fortuna i enmig de les marees de les lluites de poder entre famílies, Església i imperis, amb més desassossec que estabilitat, l’ex canceller florentí es proposa mitjançant les seues dues obres més cèlebres, El Príncep (1513) i Discursos sobre la primera dècada de Tito Livio (1517), un canvi en el panorama polític. Aquesta nova concepció del plànol polític es caracteritza per una redefinició del concepte de virtut, així com un exercir de la praxi, en un moment anterior a la seua moralització doncs es tracta de percatar-se d’una realitat efectiva de les coses en comptes de com un les imagina.

Així les coses, a diferència dels consellers de prínceps de l’època, Nicolás Maquiavel revoluciona el segle XVI amb una visió realista del poder doncs assenyala de quina manera s’ha d’aconseguir aquest i com s’haurà de mantenir posteriorment, i açò cobrarà sentit en un context de transició. Maquiavel, concep la política com l’art de fer front als esdeveniments contingents: açò significa entendre-la com a transició de l’estat feudal, a l’estat modern, o en altres paraules, del pas de l’Edat Mitjana al Renaixement. I és que en tal context de constant esdevenir, l’ex canceller florentí veu peremptori un canvi en el pensament polític de l’època que s’adapte als vaivens en la distribució de poder en el Vell Continent i sàpia crear estabilitat. Amb la seua visió política pretén salvar a Florència dels maltractaments que li propicia la Fortuna en contemplar amb pena com espanyols i francesos batallen en territori italià per a intentar fer-se amb ell.

En el seu més famosa obra, El Príncep (1513) dedicada a Lorenzo de Médicis, Maquiavel revela la vital importància que l’estudi de la història té en el seu pensament, en contrastar-la amb la seua experiència personal respecte de la realitat política de la seua època.

Maquiavel fa de la virtut i la seua relació amb la fortuna i la seua relació en el correcte govern de la república, tasca que escomet per mitjà de l’estudi dels clàssics, historiadors i moralistes romans, per a sobreposar-se als plantejaments que el Cristianisme, que entenia la Fortuna com a inexorable i cega, havia implantat en el pensament occidental. Maquiavel, concep la política com l’art de tractar la Fortuna com a força que dirigeix els esdeveniments, la qual simbolitza la contingència pura, incontrolable i il·legítima.

Maquiavel ofereix en els seus consells als prínceps l’explicació més adequada sobre com fer-se amb el poder i mantenir-se en ell, i perquè dit poder puga conservar-se, el concepte de Fortuna i virtut són fonamentals. L’any 1512, amb la restauració del poder dels Médici per un colp de Fortuna, és un any clau en la història de Florència, que obliga a Maquiavel i als seus contemporanis a reflexionar sobre el grandiós poder que la Fortuna juga en els assumptes humans. Per a escometre aquest esforç, la vista es dirigeix cap als historiadors i moralistes romans, els quals havien deixat escrit que tot aquell governant que dega la seua posició a la Fortuna ha d’aprendre a témer a la deessa, encara quan aquesta es present davant ell com a propícia. Livio recorda el discurs de Anníbal sobre la Fortuna, i encara que aquest reconega a la Fortuna el seu grandiós poder, açò no és obstacle per a desconfiar d’ella, ja que “la major Fortuna és sempre molt xicoteta com per a fiar-se d’ella”. Però malgrat açò, en les fonts clàssiques no li la considera com una força maligna; molt al contrari, aquests la consideraven com una bona deessa (bona dea), procliu a afavorir a aquells homes que saberen atraure la seua atenció. Així doncs, Maquiavel coincideix amb els clàssics en la conclusió que si ens deixem guiar únicament per la fortuna és molt probable que aquesta es torne contra nosaltres. “No ostenta ella el seu domini més que quan troba un ànima i virtut preparades; perquè quan les troba tals, torna la seua violència cap a la part en què sap que no hi ha dics ni altres defenses capaces de mantenir-la”.

Així doncs, estipula que la Fortuna és variable i si els prínceps no prenen mesures sobre aquest tema, la felicitat d’aquests durarà mentre la fortuna es mantinga estable, però en el moment en què aquesta canvie es veuran desgraciats si les seues conductes ja no van d’acord amb el d’ella. Maquiavel compara la Fortuna amb una dona, i considera que el governant prudent ha de saber dominar-la: “[aquesta és] dona, i és necessari per açò mateix, quan volem tenir-la submissa, atonyinar-la i escarnir-la. Es veu , en efecte, que es deixa vèncer més aviat dels quals li tracten així que els que procedeixen tèbiament amb ella…com a dona , és amiga sempre dels joves , perquè són menys circunspectes, més colèrics i li manen amb més atreviment”.

No obstant açò, enfront d’aquesta concepció de la fortuna atreta per la virilitat, el triomf del Cristianisme fomenta la implantació d’una nova caracterització de la mateixa, reflectida en l’obra de Boecio “Consolació de la Filosofia”, que l’entén com a alié a qualsevol tipus d’influència per part de l’home. La Fortuna passa així a ser un poder cec i indiferent en el repartiments de dons, mancat de pietat. D’aquesta manera, la Fortuna es converteix en un recordatori que els vertaders dons no es troben en la terra sinó en el terreny celestial i que només la Providència pot salvar la nostra ànima. Ara bé, amb el naixement de l’humanisme es qüestiona aquesta concepció de la fortuna i torna a tractar-se en els termes emprats pels moralistes i pensadors romans. Maquiavel adverteix que, encara que molts van creure i creuen que la fortuna, és a dir, Déu, governa de tal manera que els homes amb tota la prudència del món no poden salvar-se, la veritat és que encara que aquesta governe la meitat de les nostres accions, el govern de l’altra meitat ens concerneix només a nosaltres, o almenys en gran part. I la Fortuna, afirma, se sent més atreta per la virilitat.

.Monica Meirosu

Mónica Meirosu és Graduada en Filosofia per la UV. Actualment cursant un màster en ètica i democràcia( UV) . Amant de la filosofia , la lectura i escriptora en gestació.

Leave a Reply

Your email address will not be published.