En temps de guerra ningú parla d’educació, no és notícia ni quan aules han estat fusionades per insuficiència de mestres i les ràtios disparades –en la majoria de centres sobrepassant el legal– i obligant a la gent a fer hores de cua a un únic lloc per comunitat autònoma si volen treballar d’allò que ja estan exercint.
Això, clar, mentre alguns comentaven que un Louis Vuitton era un regal habitual. No sé per a qui, serà per als que atracaven les escoles amb percentatges i deixaven a pares, mares i xiquets amb el cul a l’aire, a barracons. La quadrilla dels dos milions de peles eren més importants que cap família. Vergonya d’assaltar als més menuts, als únics veritablement innocents.
De la mateixa manera, en aquests temps de formació de govern –més durs que la guerra, o això mostra la dificultat per avançar– pareix que ningú parla ja d’un dels temes tendència fa poc més d’un parell de mesos, l’autodeterminació.
A Catalunya, al País Basc o on siga. Real, programàtica o del tipus que toque. Cap dirigent diu res, i si ho fan, és amb l’expressió línia roja a prop.
Entre el prostíbul de l’est i la mercadotècnia de butaques, ja no hi ha temps per comentar cap altra cosa. Que, per cert, hi ha alguna cosa que siga més casta que tenir les butaques reservades al teu nom? Ja m’imagine la situació: “No, és que els meus col·legues volen uns per a ells, uns de diferents, de distint color identificatiu i etiquetats, per a no confondre’ns en entrar”. Per a no dormir. L’altre dia, a més a més, deien que volien platea. D’ací a quatre dies demanen llotja presidencial.
Després dels més de quaranta dies de les eleccions veiem que les grans diferències reals són el referèndum o no. Perquè els ataronjats hi havien prepactat oficiosament tot amb els populars, fins a la desfeta valenciana. I eren el dimoni no fa massa.
Els rogencs estan plantejant-se arrimar-se als diners iranians. Diners del dimoni l’any 2015.
Els morats han passat de no preocupar-se per seients i prometre que el que importa és tornar les institucions a la gent –decent, com diuen sempre–, a necessitar les butaques per a assegurar-se que es complisca tot això. Butaques del dimoni fa no res. Igual es que la gent decent són únicament ells.
Dels blavencs no cal comentar res, en la seua línia. Escoltes telefòniques del dimoni!
Però, més enllà de que prompte es forme govern o no, caldria escoltar –o llegir– quines són les possibilitats pel que fa a l’autodeterminació.
No massa volen referèndum, i els que el demanen, com seria? Un que tingués validesa? O seria únicament exploratori? Participaria tot el país, o només les regions que busquen la secessió?
Fa falta saber quines són eixes alternatives que proposen els diferents partits pro dret d’autodeterminació, perquè ací tots sabem que s’ha de moure mecanismes i emprar estratègies per a millorar les situacions d’algunes comunitats, com alguns diuen. Però quins són els moviments a fer? I de no tractar-se d’una separació de l’estat espanyol, seria un canvi d’aspecte legislatiu? Tenen aquestes regions més drets que la resta, són més iguals? O és una modificació a nivell econòmic la que es demana? Llavors tots els que donen al país més del que reben la podrien sol·licitar.
Si el que es pretén és formar govern i ja no importen els colors ni les històries passades, si tots els programes estan subjectes a debat i l’única gran diferència insalvable –de moment– és el dret a decidir, aleshores estar més o més lluny de pactar dependrà directament de quin tipus de consulta es demana i com de profundes siguen les reformes regionals.
El fet, fet està i votar ja no ho podem fer –o sí, igual només cal esperar un poc–, però els ciutadans i les ciutadanes haurem de saber a què atenir-nos una vegada es forme govern. Tenim dret a saltar d’alegria o esfondrar-nos plorant en conéixer la notícia.
El que queda clar després de tot el mal de cap es que, l’element tal vegada més rellevant i decisiu per a ficar-se d’acord o no, és el major misteri del país. Ningú no en sap res.
Quina és la fórmula que durà pau a terres envoltades d’esperança independentista així com a aquelles que no? Quan pretenen revelar-nos els grans líders –i l’alt– el secret als que hem, estem i anem a estar sofrint tot açò?
Tal vegada Cultura no plore per l’espillet, sinó pel que li deia aquest, al cap i a la fi tothom necessitem escoltar, de tant en tant, paraules agradables. Fa temps que el poble es queda afònic intentant fer-la somriure de nou, però són ells els que saben on està. Són ells, al final, els únics que poden fer-la feliç de nou i, amb això, benaurats a nosaltres.
L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.
