Sembla mentida, que en ple segle XXI continuem sense resoldre qüestions com la pobresa energètica.
Segons l’última memòria del Consell Econòmic i Social l’1,6 de cada 10 valencians pateixen problemes de pobresa energètica, quasi un 20% de la nostra població. Moltes són les accions que el Govern del Botànic està duent a terme per a pal·liar aquest desastre social, però, malauradament, no és suficient, ni el govern del Botànic, ni la Diputació de València, ni els ajuntaments del canvi tenen poder suficient per a acabar amb aquesta lacra social sense un canvi de paradigma, un canvi de mentalitat, una visió més centrada en les persones per part dels poders fàctics, de les multinacionals, del govern central, però clar, això és com demanar a un llop que no menge carn.
Mentre els interessos del capital estiga per damunt dels interessos de les persones; mentre siga més rendible fer-li cas a les multinacionals de l’energia que incentivar el desenvolupament de les energies renovables; mentre el govern central li faça més cas a les portes giratòries que a la ciutadania, açò no tindrà solució. Si, com a mínim, al País Valencià gaudírem d’un finançament just, si poguérem ser amos del nostre destí i poguérem decidir en què invertim els nostres diners, podríem aplicar les polítiques públiques necessàries, que ja en fem, però que són insuficients, per ajudar la gent que ho necessita. I no sols per a subvencionar l’energia elèctrica, el gas o l’aigua a qui ho necessita, sinó per a fomentar el canvi de paradigma, el canvi.
Tot i els entrebancs al camí per poder materialitzar el canvi energètic, es pot anar recorrent la senda marcada. Moltes serien les mesures que es poden portar a terme. D’una banda, tot un seguit de revisions als domicilis de les persones que pateixen la injustícia energètica. I d’altra, fomentar ajudes en inversió d’aïllaments en elements centrals com les portes o les finestres. Així, aniríem avançant per la senda del canvi. De la mateixa manera, caldria fer esforços en plans de rehabilitació energètica d’edificis, ajudes d’emergència o incentius de l’autoconsum d’energia. Així, aniríem avançant per la senda del canvi. I sense fer cap esforç addicional estaríem conscienciant la ciutadania què, si parlem de pobresa energètica, també ho estem fent del canvi climàtic.
Amb tot, des del camp de l’habitatge cal continuar la senda per arribar al canvi de paradigma per poder continuar rescatant persones mentre les corporacions energètiques continuen enriquint-se. Des de les institucions valencianes s’ha de regular per llei que aquestes entitats complisquen i tinguen en compte les persones. No haurien de fer cap tall de subministrament energètic per avocar-los a l’absoluta misèria humana. No és acceptable que en l’època que més recursos energètics tenim continue havent gent que passe fred.
Al remat, el final de la problemàtica de la pobresa energètica ha de passar per posar fi als interessos d’uns poc sobre els de la majoria de la ciutadania. Cal un canvi del model sostenible, un canvi de paradigma des del País Valencià. Amb un govern central del PP com el que hi ha a Madrid, no esperarem que ho facen. Ens hem d’empoderar, si no canviem nosaltres el model energètic ningú ho farà. Per tant, el Govern del Botànic i els ajuntament del canvi ho farem.
