Ja és cosa assumida la crisi del sistema polític espanyol, crisi que en un dels seus aspectes crucials, afecta els partits polítics i els seus mecanismes democràtics interns. L’actual sistema representatiu, parlamentari i constitucional, no deixa de ser en el fons una partidocràcia en la que uns pocs membres de cada organització política prenen la majoria de les decisions.
És imperatiu afrontar el problema dels partits, si volem democratitzar la nostra societat, perquè paradoxalment, també són la solució. El problema dels partits és el problema de la democràcia actual mateixa, de la democràcia representativa ( un oxímoron per als antics), és a dir el problema de la legitimitat de les organitzacions polítiques per a representar a un sector de la societat.
Uns partits que pareixen haver-se allunyat del seu sòl nutrici i han acabat convertint-se en aparells burocràtics, de poder, niant en les institucions i teixint xarxes clientelars que els perpetuen a través de la captació del vot. Uns partits que són vistos no com l’expressió de la consciència política dels ciutadans, sinó com a estructures autorreferencials, amb les seues lluites cainites allunyades dels problemes del comú dels mortals. Uns partits morts, ja que allunyats de la classe o grup social que els va veure nàixer, del projecte que els impulsava (retòrica a banda), apareixen davant de la societat com a ens alienats, externs, i per tant, sense res a veure o oferir a la societat que els va veure nàixer.
Uns dels seus greus problemes és el de la democràcia interna. Democràcia és participar, delegant només quan siga estrictament necessari; i és sobretot, decidir. De poc val participar, inclús amb la major llibertat d’expressió si la presa de decisions es furta als participants, si la presa de decisions es realitza en altres instàncies o es reduïx al joc de faccions i la lluita pel control de l’aparell i les butaques que comporta.
Hi ha veritat incommovible: Tot la realitat és material, tot el material canvia, sobretot si és un organisme viu. Res és permanent, estàtic, immòbil, excepte el que mor. “Tot fluïx, tot canvia” que deia el filòsef grec. I açò val, salvant la metàfora biològica, per als partits. Com diu Julio Anguita: “L’organització dels partits (…) ha de plantejar-se. L’època dels partits tradicionals ha desaparegut (…), necessiten dotar-se d’una altra organització, distinta, perquè eixa època ja ha periclitat. Produïx temor haver de plantejar esta transformació.” Temor davant de la novetat, qüestió perfectament normal i humana. No obstant això no sols produïx temor sinó també resistències que caldrà véncer. Resistències, inèrcies, interessos i relacions de poder. Quasi res. Caldrà véncer mentalitats ancorades en un temps que no tornarà. Mentalitats refractàries al canvi, perquè obri la porta a l’insospitat, el dubte,, el que és desconeix i sobretot enfronta l’estatus quo. No hi ha res més conservador que eixe pensament que nega la necessitat transformació amb l’argument de “Si sempre s’ha fet així, bé està, ¿per a què canviar?
La lluita està declarada: Entre la novetat i allò vell (que no sols per ser nou ha de ser bo i no sols per ser vell ha de ser roín). Entre l’atreviment i la gosadia de plantejar canviar allò que mereix ser canviat, i aquells, conservadors, que tenen por al futur, ancorats en formules desgastades. Entre aquells que propugnen la creació d’una ferramenta útil i efectiva per a les classes populars, inserix en les lluites reals de la societat real, i aquells que viuen en un món fantasmal, passat, amb les seues velles formules i llocs comuns. Formules i llocs comuns que ja no són significatius per quasi ningú.
La lluita està ací, oberta, i amb Galileu podem afirmar: “Eppur si muove” “I no obstant això, es mou.”
