Ahir em trobava veient les notícies quan vaig poder comprovar com desenes de milers de persones participaven en una marxa a Bilbao.
Exigien, en resum, l’acostament de presos d’ETA. I em va xocar i vaig començar a indagar, a llegir els comunicats de les entitats organitzadores i veure realment què exigien amb tant ímpetu i preocupació. Però va haver-hi una imatge que va durar menys de 5 segons i se’m va quedar molt marcada; es tractava d’unes persones que portaven pancartes amb el nom de ciutats andaluses i una xifra que reflectia la distància entre el País Basc i les esmentades ciutats. Després d’escoltar i llegir a diversos manifestants, i als qui els donaven suport, repetien una vegada i una altra el dret dels presos a estar prop de la seua casa.
En aqueix precís instant han passat pel meu cap les més de 850 persones innocents que van morir perquè alguns van entendre que la millor forma de fer valdre una idea política era torturant, assassinant, segrestant, posant bombes… a tot aquell que s’interposara en el seu camí. Era igual que anaren ciutadans que treballaven per a garantir la seguretat (policies, guàrdies civils, militars…), regidors o militants de forces polítiques constitucionalistes com el cas de Miguel Ángel Blanco, empresaris, jubilats, periodistes, magistrats, civils que van decidir un 19 de juny de 1987 realitzar les seues compres en un Hipercor de Barcelona o xiquets que, en la seua innocència i sense tenir cap maldat, vivia al costat dels seus pares en la Casa Caserna de Saragossa un 11 de desembre de 1987. Per exemple aquell dia van morir dues germanes bessones de sols 3 anys i no tinc cap dubte que a la germana d’aquestes, Sara Barrera Alcaraz, viva avui dia, li agradaria també tenir dret a estar prop dels seus. Però no, no té l’opció de fer 800 quilòmetres i veure a les seues germanes. Ni tindrà l’esperança de saber que, tard o d’hora, tornaran a casa per nadal. I com ella, punts altres.
La mobilització d’ahir estava impulsada, principalment, per la xarxa ciutadana Sare i exigien el respecte dels drets humans dels presos, que es feren passos cap a la resolució del conflicte per a aconseguir una pau justa i duradora on no hi haguera ni vencedors ni vençuts. I estic conforme que no ha d’haver-hi ni vencedors ni vençuts i si molta memòria per a no oblidar que es tracta d’assassins sense escrúpols d’una banda i víctimes per un altre, en la major part de casos persones innocents. Em dol el dany que se segueix fent a les víctimes del terrorisme, quan la gent ix al carrer per a demanar drets, precisament, per als assassins. Per als quals un dia van decidir estrényer un gallet o posar una bomba i que en la majoria de casos ni s’han penedit ni han demanat perdó. El meu suport sincer i absolut a les víctimes del terrorisme i el rebuig a cap mesura que supose denigrar la memòria, més encara si cap, dels assassinats i els seus familiars.
David García Pérez, és alcalde de Nules i president nacional de Coalició de Centre Democràtic.
