Ara precisament que estem més connectats que mai podem dir també que estem més desconnectats de la natura que a qualsevol moment pretèrit. Tant ens hem desapegat que, amb l’excusa de la primavera, tothom està parlant de la necessitat d’una educació i d’unes escoles ambientals.
Es tracta del darrer gir que peguem sense saber molt bé per on estem anant ni per on acabarem tirant demà o després demà.
Tot pega voltes a la vida, meta i punt de partida acaben mesclant-se, sent el mateix. Pareix que com més ens allunyem del que és natural més natural pareixen avanços de les noves –o no tan noves ja- tecnologies. Com més ens arrimem a aquests segons, més trobem a faltar el primer.
Sempre ha sigut així, fugir d’un punt de vista, radicalitzar-se al màxim fins a adonar-nos que, tal vegada, ens fa falta elements de l’altre enfocament i llavors donar-se una regressió cap al punt de partida. De nou, extremant-se cada vegada més fins a trobar necessari fer el camí invers. Una altra vegada. Sempre.
Tornar a l’educació per a la natura, a la natura mateixa i amb aquesta, com algunes escoles llibertàries dels noranta que feien la majoria de les sessions baix d’un arbre i jugant rodejats de verd, prenent el context com a impuls per a l’aprenentatge del funcionament de la vida, les relacions entre persones, el respecte i, per descomptat, lèxic. Lèxic de l’entorn.
Es deia ara no fa massa, que els cercadors limitaven l’activació i desenvolupament dels mapes mentals; de la mateixa manera l’absència de natura i del concret, de veure, tocar, olorar el real, la mateixa terra i arbres, fa que acabem treballant de maneres més generals i abstractes. L’abstracció està bé, doncs ens permet entendre el que succeeix sense haver d’experimentar-ho directament, clau per a tot allò que porte riscos. Però, certament, els aprenentatges són menors i s’evaporen ràpidament, principalment als més menuts. Tot el que siga a través dels sentits acabarà, per regla general, recordant-se millor, els aprenentatges contextuals i significatius de fa ara vint-i-cinc anys no eren cap broma. Tot açò sense oblidar que els cervells tarden uns quants anys a estar llestos per a poder comprendre i treballar amb elements abstractes, i alguna cosa haurem d’aprendre en el trajecte.
En qualsevol cas, ficats a fer les coses correctament, fem honor a la causa i no ens quedem a mitges; cal naturalitzar la majoria de les escoles, sí, però també cal urbanitzar alguns xicotets racons de la comunitat. Dic urbanitzar perquè no estem parlant d’una necessitat de carregar de tecnologia punta les zones rurals, doncs la fibra habitua a existir igualment, estem parlant de conéixer què és caminar per una vorera amb centenars de persones, d’estar a un restaurant de gom a gom, de participar en activitats o esports que, per absència de personal interessat al poble de muntanya que siga, no es proposa. D’anar a zoològics i aquaris, que encara que és un aspecte més natural que urbà són els urbanites els que emplenen ambdós.
Cal treballar cap a diferents sentits depenent de les escoles i comunitats educatives, i cal fer-ho de manera total. Si estem arrimant centre i natura hem de portar aquesta al centre encara que siga amb comptagotes; l’altra possibilitat és portar constantment a tot el centre a la natura. S’ha de tractar necessàriament la vida, què significa, com es crea i com es destrueix –o com es transforma-; és important conscienciar respecte a l’ecologia i aprendre diferents formes de contribuir al benestar del medi ambient. Considere imprescindible plantar arbres –i plantes- però fer-ho si anem a estar al seu voltant encara que siga ocasionalment, ja que és clar que val per a la salut del planeta que hi haja noves arrels connectades a la terra, ara bé, no sé si val tant per a l’aprenentatge contextual que s’està buscant amb tot el procés. De vegades no es tracta tant de viure -experiències- com de conviure. I la llista és tan llarga com u vulga.
Pel que fa a l’altre sentit? Bé, el primer és conéixer què saben i què han experimentat, més personalitzades seran les respostes que donarem respecte al que ens conten quan més menut siga el col·legi; més generals quant més gran. De la mateixa manera que si una escola costanera o d’una gran ciutat té una zona verda em pareix magnífic que els xiquets i docents passen temps junts a aquesta, considere que és essencial que les escoles de l’interior amb població autòctona, estrictament rural, preparen més sortides per tal de conéixer diferents emplaçaments i maneres de viure.
Hi ha punts on les escoles no arriben –però podrien arribar en certa mesura- i són les famílies les que han de fer l’esforç extra per garantir un ensenyament-aprenentatge més complet del món que envolta als seus fills.
Perquè al context tot està lligat, i no és cap mentida que tradicionalment les famílies de grans polis acaben visitant amb més facilitat que les d’interior distints llocs i els xiquets tenir majors i més riques experiències. A més a més, els de ciutat parteixen amb avantatge, tenen a la mà més possibilitats i més diversos ambients. Tot està on està el sector terciari.
Anar a grans magatzems, al cinema, relacionar-se amb iguals no tan iguals com els del seu poble, veure grans construccions i visitar-ne algunes, fer turisme. Algú podrà dir que tothom ha estat alguna vegada al cinema o ha anat de compres a grans magatzems en alguna ocasió, però igual que parlava que no tot és plantar un arbre una vegada a la vida sinó que cal estar envoltat d’aquests, no sé si és ideal anar a una gran superfície dues vegades en dos anys.
L’educació ha de ser equilibrada perquè quan creixem i estem en problemes, siga en una situació del dia a dia o en una d’àmbit professional, acabem fracassant i esfondrar-nos per la baula més feble. Aquest element menys treballat o amb menys coneixença és i serà sempre el límit del nostre èxit.
La clau no està – o no hauria d’estar-ho- a anar i tornar d’extrem a extrem, sinó en mantenir-se constantment a meitat camí.
Està clar que quan són falles, molts pares de tot arreu porten als fills a la capital, quan és estiu, no és estrany veure a les famílies de l’interior passar-ho d’allò més bé tots junts a la platja. I així podria continuar. Però açò no es tracta dels llocs on aquestes pràctiques són comunes, açò es tracta de les zones de la geografia valenciana –i espanyola- on no succeeix. On els més menuts creixen rodejats d’un ambient molt interessant, però d’un únic ambient, i per més únic que siga aquest, només és un.
Perquè a voltes no és com a vegades.
