Jordi Tàrrega i Sangüesa és portaveu de la comissió sectorial socioeducativa de Compromís per Castelló.
Aquest curs escolar al País Valencià ha estat el de l’entrada en vigor de la nova normativa d’inclusió educativa, així, el passat 1 de setembre, es feien efectius tot una sèrie de canvis que són prou importants.
Aquesta nova normativa ja es perfilava al Decret 104/2018, del 27 de juliol, del Consell, però es desenvolupava fonamentalment a l’Ordre 20/2019, del 30 d’abril, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, i es concretava encara més a la Resolució, de 24 de juliol de 2019, de la Secretaria Autonòmica d’Educació i Formació Professional. I com he dit abans la data clau ha estat l’1 de setembre d’enguany, l’inici d’aquest curs escolar.
Aquesta allau de disposicions normatives, que encara no ha acabat, almenys jo ho veig així, suposa un canvi de paradigma, un canvi de plantejaments radical. Ja no ens fixem en aquell alumnat que no s’adapta al que li ofereix el sistema educatiu, sinó que el sistema educatiu ha de donar resposta a tot l’alumnat, i no es tracta d’una opció a la qual els docents i els centres educatius poden sumar-se, o no, ara es tracta d’una norma que tothom ha de complir.
A més a més, el que fins ara era una tasca reservada als membres dels departaments d’orientació (orientadors, mestres de pedagogia terapèutica i d’audició i llenguatge) passa a ser responsabilitat de tot l’equip educatiu (i fixeu-vos que no dic equip docent, perquè inclou tot el personal que sense ser docent també té tasques educatives: monitors, educadors, etc.) i açò és una miqueta “revolucionari” perquè la gran majoria del professorat no n’és conscient d’aquest canvi d’abast considerable.
Entenc que el Govern Valencià ha estat tremendament agosarat en escometre aquesta tasca, no faltarà qui criticarà (de vegades ho faig jo també) que es troba a faltar una campanya de formació del professorat intensa i intensiva, que hi ha moltes coses que no acaben d’estar clares, que no tot està lligat i ben lligat… Perquè el conjunt d’aquest corpus normatiu és obert, s’ha d’anar construint, ampliant, millorant i completant, i la tasca és de tota la comunitat educativa.
No negaré que feina hi ha molta, moltíssima! I que les resistències als canvis al sí de les organitzacions sempre s’han donat i es continuaran donant. Però estic convençut que s’ha iniciat el camí que tocava, l’únic camí possible, si volem una societat inclusiva cal una educació inclusiva, i la que tenim ara mateix no ho és, hi ha honroses excepcions, però el nostre sistema educatiu com a tal sistema no és inclusiu.
El camí serà llarg, i potser de vegades difícil, però hem començat a caminar en la direcció i el sentit correctes. Cap persona amb dos dits de front hauria d’estar en contra d’una societat inclusiva, bé, sí, per a que enganyar-nos, sí que les hi ha, però haurem d’avançar, malgrat tot, a pesar de les persones que no faran més que posar pals a les rodes. Enrere queden l’exclusió i la segregació, deixem també enrere la integració per fer real quan abans millor la inclusió educativa i social.
