fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Escàndol a les escoles – L’opinió de Jordi Dosdà

Escàndol a les escoles – L’opinió de Jordi Dosdà

Un de veres. Algunes d’aquestes concertades i, per tant, subvencionades per la Generalitat. Catalunya ho sofreix més que nosaltres, els valencians, però això no ho fa menys important. Què és el pitjor de tot? Que a ningú li importa, no hi ha ningú tornant-se boig perquè aquestes coses continuen succeint avui dia.

Es tracta de la segregació per sexes als centres educatius que encara a 2016 es dóna. Un veritable escàndol, un tan gros com fer-ho per raó d’ètnia, creença religiosa o color de la pell.

Sempre s’ha parlat del fet que aquesta separació està encaminada a una excel·lència acadèmica. No obstant això, aquest esperit elitista no pesa més de vint-i-un grams.

Cap estudi de rendiment grupal dona una millor puntuació a grups homogenis per damunt dels heterogenis. Tal vegada, matisen, al començament pot haver una major agilitat de resposta dels grups homogenis. Tanmateix, de seguida s’equilibren els rendiments i, a mig i llarg termini, la diversitat acaba per oferir més avantatges als grups, com una major creativitat, amplitud de solucions i diferents punts de vista. Tot això, és clar, sense afluixar el rendiment.

Si el punt és que els pares no volen veure als seus fills i filles – principalment a l’adolescència– torbats pels iguals de l’altre sexe, llavors és que han analitzat molt poc la situació. Si s’han de marejar, igualment ho faran, al carrer. O és que pensen formar una microsocietat utòpica – distòpia, més bé– en la que únicament hi ha homes o dones?

Pareix que si eres una alumna d’algun d’aquests centres, si fas bé la feina, si treballes i estudies l’assignat, els pares et recompensen deixant que isques de casa a relacionar-te amb xics. Perquè passar temps amb xics – segons diuen, éssers radicalment diferents de les xiques– és un premi i no una normalitat.

Aquesta visió de la recompensa és, sense dubte, una visió cosificant en la que, per una part, es menysvalora molt l’altre sexe, i per l’altra, es dóna poca importància al que ocorre en el procés de socialització. Cosificant, perquè sembla que ho aconsegueixes, que t’ho guanyes i és per a tu, com qui rep un sou després de treballar vuit hores. Poca importància, perquè no importa el que fages, no repetiràs si treballes la relació o no, repetiràs si fas bé la teua feina al teu «món», únicament, és clar, d’homes o de dones. Tot depén de tu, es tracta d’un punt de vista egocèntric en el que tot gira al voltant d’un mateix, i si fas el que «s’ha de fer», tens premi.

Si ens portem les mans al cap quan no hi ha una adequada normalització i inclusió a les escoles, per què no en açò?
Si hi ha grups de «WhatsApp» de pares fent fum en comentar que els llibres són igual d’avorrits, inútils i cars que el darrer any, i que es podria treballar per projectes, com és possible que ningú escandalitze per la segregació sexual?
Si s’obrin fòrums a les cafeteries al respecte de digitalitzar el material escolar o no, per què no es debat també aquest tema?
Llibertat d’elecció doncs, no? Igual cal parlar de la llengua, una altra cosa per la que ens portem les mans al cap a quasi tot el Mediterrani si no es respecta.

Qui vulga una educació diferent de la inclusiva i tolerant, distinta a una que eduque sexual i emocionalment, on es treballen destreses socials, que siga contextual i prepare per al futur entorn de l’alumnat, que pague, que pague tot el que vulga. Però l’Estat no, no l’Estat, per favor.
Hauria de ser delicte subvencionar una escola on no es forma a l’alumnat per al que es trobarà quan acabe la seua educació obligatòria, una escola que ni reflecteix ni vol reflectir la societat a la que viuen els xiquets i xiquetes.

Els més menuts són com estels congelats, amb energia i possibilitats il·limitades, però cal a poc a poc anar calfant la membrana que els recobreix per a què, finalment, caiga. I això és feina de tota la societat, no només de les famílies i dels docents, de tots, i a aquesta societat hi ha tant homes com dones. Si no treballem des de la coeducació, podrà paréixer que l’estel brille, però només serà un miratge, sortirà al carrer i en tractar amb l’altre gènere, no tindrem cap altra cosa que estels ofegats.

I, en qualsevol cas, com es pensa treballar la sexualitat a aquests centres? Ja me la imagine, deu ser semblant a jugar un partit de futbol sense pilota. Tota una simulació de la realitat.

Alguns estudis apunten a un major índex de masclisme i de dificultats socials entre gèneres per part de l’alumnat de centres segregats d’aquesta manera. No crec que hi haja cap tipus de masclisme programàtic subterfugi, i no m’aventuraria a parlar d’un increment de masclisme directament relacionat amb aquesta educació, però sí que és evident que alguns projectes educatius tenen més carències socials que altres.

Per a tractar adequadament a un home o a una dona – i, per tant, a una persona– és imperatiu aprendre a conviure amb ells, a tenir-los a prop i acostumar-se a la seua presència. Cal saber què dir i què no dir, què, com i quan apropar-se, també per allunyar-se.

Tal vegada hauríem de deixar d’escarbar raons i motius per escandalitzar-nos per qualsevol notícia i fer-ho pel que ja està succeint veritablement. I, tristament, no cal anar massa lluny.

L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.

Leave a Reply

Your email address will not be published.