Jordi Tàrrega i Sangüesa és membre de la comissió sectorial socioeducativa de Compromís per Castelló.
“El govern municipal haurà de dotar la ciutat dels espais, equipaments i serveis públics adients al desenvolupament personal, social, moral i cultural de tots els seus habitants, amb atenció especial a la infància i la joventut.”
Aquest és el contingut del punt 10 de la Carta de Ciutats Educadores, també a l’apartat “El compromís de la ciutat”.
És dels més breus i concisos, i també dels més contundents i dels que menys es poden prestar a interpretacions. La ciutat, i més concretament encara el govern municipal, estan obligats a dotar la ciutat, i per tant la ciutadania, dels espais (contenidors), equipaments (continguts, recursos materials) i serveis públics (recursos humans), que siguen necessaris per al desenvolupament de totes les persones i en tots els aspectes de la seua personalitat, com a individus i com a part de la ciutat i de les diferents col·lectivitats que la conformen. I, atenció, posant en primer lloc la infància i la joventut.
Ho estem fent bé? Doncs he de dir, amb molta tristor, que en alguns aspectes no, gens bé. Què Castelló de la Plana, que ha manifestat recentment en moltes ocasions la seua voluntat d’esdevenir una ciutat educadora, acabe d’aprovar un nou Pla General Urbanístic que defineix el desenvolupament futur de la ciutat sense dotar-se de sòl per a noves infraestructures educatives que són ja, des de fa anys, imprescindibles, com ara un nou i gran espai, o equipament, on ubicar els conservatoris de música, professional i superior, i el professional de dansa, és com a mínim lamentable.
Treure de l’antiga Beneficència de la Plaça Fadrell els conservatoris de música és l’única manera de poder dignificar l’Escola d’Arts i Superior de Disseny, ara totalment constrenyida, compartint un edifici totalment insuficient amb els altres dos centres.
I potser només és un exemple, encara que amb tota seguretat és el més notori, se senten veus que reclamen més sòl industrial, però poques o més febles que reclamen més sòl dotacional, especialment destinat a infraestructures educatives, culturals, esportives i socials. Una oportunitat perduda, una altra, en el llarg camí cap a la ciutat educadora.
La ciutat, el govern municipal, si més no algun dels socis de govern que conformen l’Acord de Fadrell, no està fent els deures. Em dol haver d’admetre-ho, però negar-ho seria enganyar-me a mi mateix.
No vull acabar l’article sense un missatge d’esperança en un temps d’incerteses i desitjar-vos a totes les persones que llegiu aquestes reflexions unes bones festes, un bon any 2021 i que els Reis d’Orient, els únics que mantenen en mi una lleu espurna monàrquica encara que només sigue una nit a l’any, siguen molt generosos amb tots vosaltres.
