La falla Barri València sempre ha sigut coneguda com el sobre nom de la falla “el Garbó”.
El garbó de llenya, és un grup de llenya seca lligada entre si amb una corda. Antigament en la majoria de les cases de gent humils, les famílies criaven animals de granja; la gent eixia al camp a arreplegar recapte i branques d’arbre tendres amb brots i fulles verdes, per a donar-li-ho de menjar als conills que tenien, aquests menjaven els brots verds i les fulles deixant així la branca totalment pelada. Els veïns arreplegaven les branques, les deixaven assecar en la pallissa i després les agrupaven entre si lligant-les i formaven els garbons que utilitzaven posteriorment per a fer foc.
La falla Barri València sempre ha sigut coneguda com el sobre nom de la falla “el Garbó” i els seus comissionats “els garboners”, hi ha algunes versions diverses sobre l’origen d’aqueix sobre nom, per exemple el que diu que prové dels seus inicis de falla en 1.929, ja que era un barri en el qual se celebrava el solstici d’estiu muntant una muntanya de garbons de llenya que cremaven la nit de Sant Joan, costum molt estesa en tot l’arc mediterrani.
Una altra versió ens remunta també en els seus inicis, quan un grup veïnal en 1.928 en veure l’èxit de la falla la Mercé volen celebrar la festivitat de Sant Josep i aqueix rumor es va estendre; en una conversa en una barberia comentant que la disponibilitat d’aqueixos veïns a plantar falla el barber es va girar exclamant: “Aquests, en compte de plantar una falla, el que plantaran serà més bé un garbó de llenya”.
Però la versió més bonica, més romàntica i que sens dubte té més de cert, és la que es remunta als anys 40, a mi és la que més m’agrada.
A principis dels anys 40. Espanya eixia d’una guerra civil, anys difícils amb manques econòmiques, amb molts vestigis dels anys de guerra, causats pels bombardejos aeris, amb un panorama polític nou i una societat que havia d’alçar-se de les seues pròpies ruïnes.
Borriana era una localitat que el motor econòmic estava basat en la citricultura. Després dels anys de guerra, volia sobreposar-se i normalitzar la seua situació, encara que l’inici de la segona guerra mundial no va ser res beneficiós per a l’exportació de les seues taronges. Era una societat amb ganes d’oblidar-se dels terrorífics anys de guerra, amb ganes de començar de nou i normalitzar d’una vegada per sempre la vida quotidiana del municipi.
En açò les festes són part fonamental de l’evasió dels problemes de la gent o almenys serveix per a pal·liar les seues preocupacions quotidianes i per descomptat, les falles en la localitat, van tornar a recobrar la importància que tenien, es va començar a recobrar aqueixa activitat veïnal, les loteries, passar el cabàs pel barri, per a la recol·lecta econòmica per a la falla, la venda d’entrades per als actes teatrals i encara que la situació econòmica no era la més idònia, la gent col·laborava en la mesura del possible reactivant així l’activitat festiva i lúdica.
En 1941 i 1942 es van plantar 3 falles majors, La Mercé, La Vila i el col·legi Carmelites, més quatre infantils. En 1943 es va afegir la falla de la Societat de Caçadors encara que extraoficialment, però la gent anava recobrant la normalitat i la recuperació de l’activitat fallera era evident.
En 1944 es crea la junta Local Fallera engendrada per la comissió de fires i festes, per a aglutinar i coordinar a les comissions falleres, aqueix mateix any una agrupació veïnal del barri València decideix que va a plantar falla. El barri València era un barri perifèric i obrer, d’allò més humil de la població, les falles que hi havia llavors eren falles dels barris del centre de la ciutat, amb membres comissionats més o menys pudents o almenys amb unes zones d’explotació econòmica de gent més adinerada que la de l’extraradi, en assabentar-se les noves falles de la intenció que el barri València, denominada llavors “Falla Plaça 18 de Juliol” volia plantar monument, entre la sorpresa i la sarna que li produïa li van nomenar pejorativament la falla “DEL GARBÓ”, en al·lusió que aqueixa gent humil, com a molt plantaria un grapat de garbons de llenya.
Estandart pintat per Baptista “el Vedell” en 1.944,per a la falla Plaça 18 de Juliol (Falla Barri València)
La gent de la comissió del barri València, lluny d’agarrar-ho com un insult ho va acollir gratament com el seu nom cooficial, com a honrat fet que la gent d’aqueixa comissió estava tan unida que era com un garbó. Tant és així que el va agarrar com a emblema de la falla. És cert que eren gent humil i per a les seues activitats es recolzaven en gent del mateix barri, i que tots treballaven altruístament, fusters, pintors, poetes, etc.
Però veritablement a on es grava a foc el nom del “garbó”, en el cor de la gent d’aquest barri i de tota la localitat va ser el fet que va ocórrer en 1946, any de la gran gelada.
Tota la Borriana fallera d’aquest any esperava ansiosa les pròximes falles, que venien d’un any, el 1945 de plantar 10 monuments majors i 14 infantils, l’activitat veïnal havia començat, fent rifes, passant el cabàs, venent loteria, en definitiva per a la recol·lecta econòmica per a sufragar els monuments fallers del nou any de 1946. Però en el mes de gener del mateix any va succeir la major baixada de temperatures que va patir la província de Castelló, en els dies 16,17,18 i 19. El fred va produir grans gelades, i va retardar la desaparició de la neu dels carrers i els camps. El termòmetre va arribar a sis i set graus sota zero, la qual cosa va gelar la taronja i l’arbre. A Borriana es va perdre el vuitanta per cent de la collita i dels arbres.
Foto d’arxiu de David Parra Espinosa.
La gent del poble es va enfonsar en una gran depressió total, el que era el seu major suport econòmic s’havia perdut en uns dies, els agricultors havien d’arrancar els arbres cremats per la gelada, per a substituir-los per uns planters nous, i deixant espai de sobres en els terrenys per a plantar llegums i hortalisses per a la seua subsistència, majoritàriament moniatos i creïlles, fins que els nous tarongers cresqueren i donaren de nou fruit.
Foto d’arxiu de David Parra Espinosa.
Amb aquesta situació, l’activitat fallera es va paralitzar radicalment, la gent no estava per a festes i molt menys per a col·laborar econòmicament. Calia començar de nou. El primer era satisfer les necessitats vitals de les persones, que amb açò ja tenien bastant. Directives, falleres, artistes i poetes van anul·lar els seus compromisos, de manera que les festes van quedar buides i silenciades. En aquest any a Borriana no hi hauria Falles.
Foto d´arxiu de David Parra Espinosa
Però dins de la depressió i el gran disgust que patia la població va haver-hi una persona amb un gran esperit i constància fallera, que es va negar a mantindres en el desemparament i va voler donar una miqueta de llum i alegria a la població. Juan Bautista Traver Seores president de la falla Barri València, va reunir a tota la seua comissió i injectant-los una gran dosi d’il·lusió, companyonia, de força de voluntat i de gran passió per la nostra festa, els va dir: “Amics meus, Borriana no es pot quedar sense falles, el barri i la Falla Plaça 18 de Juliol no es pot quedar sense el seu monument, aquesta comissió ha de plantar falla en la seua plaça encara que siga un garbó de llenya”.
La comissió va eixir de la reunió amb forces renovades i l’endemà ja corria la veu per tota Borriana que la Falla del Barri València plantaria falla encara que fóra un garbó de llenya.
Al cap de pocs dies van cridar a la porta de la casa del president Juan Bautista, era un altre Baptista, Baptista Bodi Oliver “el Vedell”, artista faller i veí del barri, vivia en el carrer Sant Gaietà i el sobrenom del “Vedell” li venia arran que els seus pares tenien una vaqueria i tots els germans eren barons, per açò el sobrenom dels Vedells que és la traducció al castellà de “los terneros” en al·lusió als animals que criaven. Baptista 2 “el Vedell”, i que ja havia treballat per aquesta falla li va proposar al president que amb l’ajuda de la comissió i recol·lectant els materials d’on fora ell faria la falla per al barri.
Junts, l’artista i president van idear la falla, austera açò sí, doncs no hi havia per a més, però carregada de connotacions purament valencianes, al·ludint a l’esperit i caràcter combatiu i fort dels valencians que es creixen davant les adversitats. Es va decidir reproduir una barraca valenciana com a símbol dels valencians.
Així Baptista “el Vedell”, el president i tota la seua comissió es van disposar a treballar per a portar a terme l’il·lusionant projecte. I així va ser, el setze de març de 1946 en la plaça 18 de Juliol. La falla barri València “Falla Plaça 18 de Juliol” estava plantant la seua falla. La seua barraca valenciana.
Una barraca que en les seues parets s’havien pintat figures que feien referència a la comissió i a si directiva, orgullosa del seu fet, també imatges relacionades amb la música i el menjar tradicional valencià. Els poetes del barri van fer inscripcions en la barraca relacionades també amb l’any tan infausta que estaven passant entre alguna la següent inscripció…
Enguany no s’ha plantat la falla
per culpa de la nevada
per això esta comissió
té la barraca plantada.
O també aquesta altra…
Els tarongers s’arranquen
i les creïlles es planten.
Foto d’arxiu de Quino Puig
Foto d’arxiu de Quino Puig
Així van transcórrer els dies de festes, la localitat sencera va felicitar i va aplaudir la iniciativa d’aquell faller d’un barri humil de la perifèria que no va permetre que aqueix any no hi haguera monument plantat a Borriana.
Al final no es va plantar solament el garbó de llenya que va dir el president, però des d’aquell any sobre nom de “la falla del Garbó” es va quedar per sempre en els cors de tota la comunitat fallera de Borriana i com a segon nom oficial i com a emblema de la falla Barri València.
