Encara que no la seva pot catalogar tot un sistema educatiu a partir dels resultats obtinguts en unes proves específiques d’avaluació, els resultats de l’Informe PISA han de servir de reflexió sobre el funcionament de l’educació a Espanya. Els resultats mostren una millorança respecte a les anteriors proves, la qual cosa cal valorar-ho positivament. No obstant això queda molt treball per fer per arribar al nivell dels països capdavanters en l’àmbit educatiu, tenint en compte que Espanya compta amb unes característiques diferenciades d’aquests estats.
En els estats en els quals els resultats han estat positius com són els països asiàtics o alguns europeus com Estònia i Finlàndia, l’educació és un dels pilars de la societat, sent un projecte a llarg termini no modificable per postures ideològiques.
Al món de la docència som poc amics al fet que ens avaluïn però posteriorment estem constantment avaluant, per la qual cosa hauríem de ser crítics i plantejar-nos la següent qüestió quina responsabilitat tenim els docents? En aquest cas hem de tenir en compte aspectes com la professionalitat, dedicació i compromís dels docents, on curiosament als països amb excel·lents resultats aquesta és màxima, a més a diferència d’Espanya els processos selectius de docents en els cossos públics són més exigits, de manera que els que arriben a ser docents són els més vàlids. D’altra banda, el professional docent a Espanya a causa del sistema immòbil s’acomoda en moltes ocasions, duent a terme un treball rutinari, poc orientat al canvi, la millora i per tant no obtenint tot el potencial possible dels docents. És per això necessari a més de sistemes més rigorosos de selecció de docents en la funció pública, un major control del quefer diari a l’aula. Això no suposa una major càrrega burocràtica com alguns podrien pensar, sinó un major control de què esdevé a les aules, en l’àmbit de metodologia, activitats, etc.
Evidentment els docents com a agents fonamentals a l’educació tenen la seva part de responsabilitat, no obstant això l’altre actor de l’educació són les famílies, les quals atribueixen en general menys pes a l’educació a valors associats a l’esforç, sacrifici, assumir responsabilitats i disciplina. Precisament als països amb un millor rànquing la família impregna d’aquests valors als seus fills i filles, independentment del nivell social, cultural i la posició ideològica.
No hem d’oblidar que Espanya és un país amb una taxa major de desocupació i immigració que altres estats amb millors resultats educatius, la qual cosa evidentment condiciona les nostres oportunitats sobretot per què de vegades aquestes famílies no tenen les possibilitats lingüístiques, culturals i acadèmiques per ajudar i guiar als seus fills.
També puntualitzar que el nostre sistema educatiu, sobretot en la gestió que realitzen les Consergeries d’educació s’abusa d’una estructura excessivament burocratitzada, on se li atribueix major rellevància als documents que a la realitat de l’aula, que al cap i a la fi és el més important.
No volia finalitzar l’anàlisi de l’informe PISA sense comentar les diferències evidents entre les diferents comunitats autònomes, on aquelles com la Comunitat Valenciana que centren la seva atenció a adoctrinar ideològicament als alumnes/as amb decrets lingüístics dictatorials, i on és més important celebrar festes nacionalistes que dur a terme una tasca educativa imparcial, que sigui precisament això educativa, han obtingut resultats per sota d’aquelles que se centren a educar, i crear sistemes de participació família – escola com Castella i Lleó.
Si treballem tots junts, atenent als factors citats potser millorem en les properes avaluacions PISA i hi hauran menys diferències entre les diferents comunitats autònomes.
