José Manuel Puchol Ten és el cronista oficial de l’Alcora.
Xifres que donen pànic, horroritzen. Des que es tenen registres com a tal violència de gènere, portem 1.027 morts violentes. Només en 2019, el degoteig és imparable i ja són 52 les assassinades, amb 43 orfes, i més de 80.000 denúncies interposades.
És lamentable i frega el límit del sa judici, del sentit comú, que a hores d’ara encara hi haja persones en este país, dubtoses del que suposa esta xacra. Menyspreen i critiquen a les dones que alcen la seua veu i es mobilitzen. Àvies, mares, filles, nebodes, que a l’uníson són portadores del ja popular llaç violeta.
Però… què estic dient? Ostres, no havia caigut en el compte que aquí es polititza tot, fins i tot una cosa tan seriosa i de l’envergadura del present tema. Que depenent de qui posa el dit en la nafra, si és afí o no, perquè es dóna suport donant-li màxima ressonància, o bé, s’intenta diluir-ho, desnaturalitzar-ho, menyspreant als moviments que aixequen la seua veu contra este càncer assassí anomenat Violència de Gènere, que no para en el seu afany d’enterrar dones.
Doncs bé, sàpiguen vostès, als quals es fan el cec, als quals es fan el sord, als quals no saben fer una altra política més real i constructiva; que esta xacra assassina és l’origen de les protestes i moviments de la dona a nivell nacional. Que en el que portem d’any ja són 52 les assassinades. Sí, he dit 52 dones, en femení, no 26 dones i 26 homes. Ja ho entenen? És que l’evidència és monumental.
Tinc parella, filla, nora, germanes, nétes i nebodes. Les estime. Les vull. Formen part d’estos moviments que es fan sentir, que ixen al carrer. Em dol en el cor que els toque encendre l’espelma del respons massa vegades. Moviments carregats de raó, perquè estan pagant molt car el fet de ser dona.
Queda clar amics, que no estan en contra dels homes, us ho assegure. Ens necessiten, ens estimen, ens volen. Però plenes de raó, lluiten contra l’escòria assassina, contra la falta de lleis que deriven en dures i exemplars sentències judicials; contra la discordança salarial, contra els “violadors de l’ascensor” o “xiclets” que ixen corregits de les presons i tornen novament pel mateix delicte. En general, contra una injusta i pertinaç desigualtat, que incomprensiblement encara es manté en ple s. XXI.
