Jordi Tàrrega és portaveu de la Comissió Sectorial Socioeducativa de Compromís per Castelló
Darrerament assistim, amb gran sorpresa, a una sèrie de decisions judicials que posen en perill la gestió eficient de l’Administració Educativa al País Valencià. Decisions ‘cautelars’ que paralitzen o, fins i tot, fan retrocedir les actuacions de la Conselleria de Cultura, Educació, Investigació i Esports de la Generalitat Valenciana. Nosaltres sempre defensarem la tan lloada separació de poders, defensarem que les Corts Valencianes legislen (Poder Legislatiu), que el Govern de la Generalitat governe (Poder Executiu) i que els Tribunals de Justícia, incloent també, i sobretot, el Tribunal Superior de Justícia Valencià jutge (Poder Judicial). Però no podem consentir que un d’aquests Poders vulga dominar els altres, i cap ací sembla que alguns volen anar, lentament però inexorablement. Tot sembla indicar que el Poder Judicial vol governar, o si més no, influir de manera determinant sobre el Poder Executiu, i això és un greu atemptat a la separació de poders i a la pròpia Democràcia.
Qui vulga governar (o legislar) que es presente a les eleccions, i el Poder Judicial que s’encarregue de la seua feina: impartir justícia d’acord a la legislació vigent (que ja és prou feina, de fet sembla que no se l’acaben).
D’altra banda, algunes de les paralitzacions que s’estan produint, entenem que amb caràcter cautelar, tenen una difícil justificació. Com és el cas de la supressió d’aules concertades de Batxillerat. Per començar, cal dir ben clar que, el Batxillerat és una etapa educativa postobligatòria, per tant, el Govern de la Generalitat no té cap obligació de subvencionar-la, mitjançant concerts educatius; més encara si hi ha places lliures als centres públics d’ensenyament secundari. De la mateixa manera que no tots els ensenyaments de Formació Professional, molts d’ells impartits a centres privats, compten amb subvenció o concert educatiu.
Els recursos públics, han d’anar destinats, en primer lloc, a garantir la gratuïtat i la universalització de l’ensenyament en les etapes obligatòries (Primària i Secundària Obligatòria). Nosaltres pensem que, ja en segon lloc, han d’anar destinats a eixamplar la gratuïtat i universalització per sota dels sis anys (Infantil), atès que, de facto, una gran part de la població d’aquesta edat està escolaritzada perquè les famílies ho necessiten per poder dur endavant les seues activitats professionals. I, en tercer lloc, a ampliar l’oferta de places públiques en etapes postobligatòries (Batxillerat, Formació Professional i Universitat). La subvenció (o els concerts educatius) a centres privats només és justificable quan l’Administració no és capaç de cobrir la demanda de la població amb la seua xarxa de centres públics.
Prou demagògia. Prou defensar la llibertat d’elecció de les famílies quan estan amagant altres interessos. Totes les comparacions són odioses, ja ho sabem. Però de la mateixa manera que tota persona té dret a l’habitatge, però qui vol un palau ha de saber si pot, o no, costejar-s’ho. Tothom té dret a l’educació, pública, gratuïta i universal (podríem afegir més qualificatius, però ens quedarem ací), però qui la vulga religiosa, elitista, classista, sexista, exclusivament en un determinat idioma… Que la pague amb els seus diners, que no demane que la paguem entre tots amb els diners de tots. Els luxosos i caríssims tractaments de cirurgia estètica mai voldrem que es prohibeixin, però tampoc defensarem que es facin a càrrec de la sanitat pública. I menys encara consentirem que amb els diners dels impostos de tots facin caixa empreses que tenen una clara finalitat lucrativa.
I algunes persones del món de la política valenciana que sempre criticaven la judicialització de la política que s’aturen a veure que és el que estan fent ara: intentar guanyar als tribunals el que han perdut a les urnes.
