fbpx

Diputació Castelló de la Plana Vila-real Almassora Benicarló Borriana Vall d'Uixó Vinaròs Onda Altres municipis

Letargia a l’educació especial – L’opinió de Jordi Dosdà

Letargia a l’educació especial – L’opinió de Jordi Dosdà

Veient per on van els tirs del proper decret educatiu i les següents trames legislatives que proposa aquest govern, junt amb el tipus de places oferides a les darreres oposicions, es pot comentar sense cap problema el que aparenta pensar la Generalitat de l’educació especial.

La idea general és la del decreixement de llocs de treball de mestres de pedagogia terapèutica i d’audició i llenguatge per una banda, i de l’augment de competències – i responsabilitats- als tutors.

S’ha donat – i pareix que se seguirà donant- un increment considerable de llocs de treball a algunes especialitats com ara infantil i primària.

Ara, realment el destí final no és altre que engrandir borses, agegantar-les, però treballar van a acabar treballant els mateixos. O menys. No estan cridant a mestres d’infantil o de primària per a ser un “segon tutor” a dintre d’una aula on ja hi ha un tutor de grup. No s’estan creant situacions fantàstiques – que no fantasioses o impossibles- de dos o, fins i tot, tres docents a una aula. Ni hi ha canvi d’enfocament cap a un sistema d’aprenentatge personalitzat ni està massa clar on podrien fer cap tots aquests nous mestres que superen el procés d’oposició.

Aquest creixement de places tal vegada vinga donat perquè els quatre anys anteriors era impossible ser mestre tutor a la comunitat valenciana, però això és excusa per a un altre dia. No cal negar les millores, ja que com deia un gran cuiner francés “poc es necessita per a fer les coses bé, però menys encara per a fer-les malament”. També l’anterior govern haguera pogut convocar aquest nombre de places a qualsevol de les oportunitats que va tindre. I es va acovardir.

Del que pocs han parlat és de la retallada brutal a l’educació especial, i no parle de notícies escandaloses que han aparegut al llarg del país de famílies deixant de rebre subvencions i ajudes perquè de sobte els instruments, aplicacions informàtiques de pagament – i no barates-, els taulers, i en general tot el material del seu aprenentatge, així com les activitats extra realitzades fora de l’horari lectiu i altres professionals que algun membre puga requerir, ja no són necessàries. No és aquest el tema que em preocupa ací, sinó la gradual destrucció de treball de docents d’educació especial, tant d’audició i llenguatge com de pedagogia terapèutica. Gradual destrucció que mira de reüll una total extinció si tot marxa com fins ara.

Bé, més encara em preocupa la total anestèsia que pareixen mostrar tot el col·lectiu docent en general i els afectats directament en particular.

Pareix que ja no es requereixen els serveis d’aquests especialistes, perquè els mateixos tutors i tutores seran – això somnien des de conselleria- els que s’encarregaran de tot l’alumnat amb necessitats educatives especials a la vegada que fan la seua classe a l’aula ordinària. I no comenten d’augmentar la quantitat d’activitats d’estimulació del llenguatge – per exemple- a tot el grup-classe mitjançant un taller. Es parla de mestres d’infantil identificant necessitats i realitzant intervencions directes particulars per a cada alumne que ho requereix.

Tothom té clar que els opositors no ixen preparats per a encarregar-se de molts dels casos que es troben a les aules específiques. Tal vegada un poc més els que estudien aqueixa especialitat a la carrera, però d’una banda no deixen de ser novells i d’altra es tracta d’un col·lectiu excessivament reduït. Si estem d’acord en això, com van a encarregar-se d’aquestes tasques uns professionals que ni s’han preparat unes oposicions al respecte i – tal vegada- mai hagen llegit cap cosa de la majoria de dificultats que es trobaran?

Estem parlant de persones que ja tenen la seua feina, que és la de ser tutors i tutores del seu grup classe i que a vegades ja estan desbordats. Necessiten més ments i més mans, no dividir les seues amb noves responsabilitats. Aquests mestres, pretén el màxim responsable d’educació a la nostra comunitat, són els que han d’identificar les necessitats de l’alumnat i intervenir? Doncs si ja estaven prou coixes totes les cadires i li llevem unes quantes potes més, millor serà que ens seiem directament a terra.

I com sempre, als que no els interessa, perquè no els interessa, i als que sí, són massa pocs. Al final per una raó o per altra ningú piula.

Açò, a més a més, porta cua perquè aquelles persones interessades en l’educació especial es preguntaran “per a què estudiar-ho si igual en uns anys ni existeix eixe lloc de treball?”.

Menor i menys específica formació dels educadors i pitjor atenció dels nostres xiquets i xiquetes. I què està ocorrent als professors de filosofia a secundària?, que altres alternatives de feina han de buscar, ja que igual ocorrerà amb tots aquests estudiants que es preparen per a ser o bé mestres d’audició i llenguatge o bé de pedagogia terapèutica. I màsters? Per a què? Si no es podrà exercir de l’aprés. Tots, malauradament, hauran d’anar a parar o bé fora de les escoles o bé a la privada, però de cap manera a la pública. No a la valenciana almenys. El nostre govern ens ho impedeix

Esperem que tot açò no haja estat una pixada de gos per tal marcar el territori. Esperem que no hagen actuat d’aquesta manera únicament per desmarcar-se de l’anterior govern, com han estat fent els dos grans partits clàssics pel que fa a l’educació al llarg de tota la democràcia. Tal vegada cal harmonitzar les perspectives i visions de tots per tal de deixar d’anar amunt i avall a cada canvi de govern. Tal vegada un pacte d’Estat –o d’autonomia- no és la pitjor de les idees.

Leave a Reply

Your email address will not be published.