Ja Galileu Galilei ens parlava dels sistemes referencials explicant que el punt de vista de l’observador influïa en la posició dels objectes observats. Així hem d’un observador situat en l’andana i centrat respecte del tren, observarà certs vagons a la seua dreta i el mateix nombre a la seua esquerra, però, si aquest mateix tren es desplaça, podrà observar que tot el tren es troba bé a la seua dreta, bé a la seua esquerra. No obstant açò, qualsevol observador que es trobe a l’interior del tren no apreciarà variació alguna.
Doncs bé, encara que resulte increïble per a molts, la situació política a Espanya s’està donant al voltant d’un moviment similar al tren i a l’observador de l’andana. Des que, en 2008, el president del PP anunciara que liberals, conservadors i humanistes no tenien cabuda en aqueix partit i que s’anaren a un altre, el PP, partit que en aqueix moment es trobava en el que tradicionalment es defineix com a centredreta, va començar l’anomenat viatge al centre.
Però a quin centre? Qui tinga mínims coneixements de geometria sabrà que el centre sempre serà una entelèquia, un punt matemàtic adimensional usat com a punt referencial d’altres posicions. Així doncs, la interpretació correcta seria: “emprenem un viatge a posicions que comunament es coneixen com d’esquerres”.
A més, les jerarquies del PP es van dir: “Renunciem al reconeixement de la dignitat humana, al dret a la vida des del moment de la concepció fins a la mort natural de la persona; renunciem a defensar la família com a cèl·lula fonamental de la societat i l’educació dels fills segons decidisquen els seus pares; renunciem a aplicar polítiques econòmiques liberals de baixades d’impostos, de menor pressió fiscal, que fomenten la creació d’ocupació i el desenvolupament econòmic d’Espanya i els espanyols; renunciem a la defensa de tots aquells valors que van fer d’Espanya una gran nació respectada en el concert internacional; etc.”.
En definitiva es va abandonar qualsevol batalla ideològica, es va renunciar a defensar la llibertat, la propietat, l’imperi de la llei, la defensa de la vida, la unitat d’Espanya, l’estar al costat de les víctimes del terrorisme.
Van dir que es distingirien per les seues polítiques econòmiques i aquestes van resultar ser, ni més ni menys, que continuistes amb les desenvolupades per ZP. Açò sí, sense cometre l’error dels plans “I” que, d’altra banda, donada la situació heretada, resultaven impossibles, ja que encara sense ells el grau d’endeutament de l’estat ha aconseguit el 100% i pujant.
La conclusió resultant, per a qualsevol observador objectiu, no pot ser més clara: El PP resulta ser un partit més entre els partits socialdemòcrates. Així ho demostren els fets. Però existeix un problema: perdura per la inèrcia d’unes bases que no van creure o no van escoltar el judici d’intencions expressat en 2008. Bases, i fins i tot quadres, que es tapen oïdes i ulls per a poder negar la realitat, ja que no conceben que del PP només queden les sigles, doncs fins al logo va ser modificat per a escenificar aqueixa inclusió en el cercle socialdemòcrata. El PP viu avui en la mentida, en l’engany, en la neutralització de la dreta.
Mentre el poble espanyol sobirà no decidisca el contrari, Espanya és una monarquia parlamentària, amb tot el que açò implica. Els representants parlamentaris triats en aquesta legislatura no mereixen el nom de tals, doncs s’han dedicat a qualsevol cosa menys a parlamentar. Dos no discuteixen si un no vol, resa el refrany, però podem matisar-ho amb que dos no dialoguen si un no vol. I hem de reconèixer que, almenys amb un, la resta no han volgut dialogar, encara que aquest un, per la seua banda, tampoc ha posat molt esforç a aconseguir algun diàleg.
Sota aquest tenor es pot comprendre millor que ens vegem abocats a noves eleccions: Cap partit que es definisca socialista pot pactar amb un partit socialdemòcrata que els furte l’espai polític, i menys, si poden usar com a excusa la corrupció en el si de les files del primer, problema no abordat adequadament durant la legislatura i, encara que sabut és que a tot arreu couen faves i en la meua a perols, focalitzant l’atenció en un l’altre queda més dissimulat.
Tots es troben preocupats per la butaca, per mantenir el seu lloc, el seu lideratge. I a Espanya? A Espanya, que li donen! Açò sí: Jo no he sigut! Ha sigut l’altre! Així assenyalen totsimpúdicament. Cap reconeixerà la seua culpa, doncs la tenen tots. El desidiòs i immobilista Rajoy i el seu sèquit; l’agosarat per inconscient, que no per audaç, Sánchez que, a gratcient, o pitjor mal aconsellat, es va llançar a una piscina sense aigua usant després com a flotador salvavides a Rivera, usat com escuder fidel per a eixir airós de la malifeta quan Sánchez va ser conscient del berenjenal en què s’havia ficat; i, finalment, Iglesias, manipulador mediàtic on els hi haja, sempre fidel al manual, no ha perdut la menor ocasió d’acostar el brasa a la seua sardina amb colps efectistes, paranys d’il·lusionista que, mentre et tendeix una mà entabanant-te, amb l’altra et despista la cartera, tant és així que fins i tot s’ha servit de Mónica Oltra com a emissària per a la seua última posada en escena per mitjà de Baldoví.
Així les coses, només em resta dir que alguns, uns pocs, ho vam veure venir. Ens vam creure aquesta deriva a la qual el PP es veia abocat. Uns abans i uns altres després vam fer el pas imprescindible: No deixar-nos arrossegar pel tren i recuperar la nostra posició inicial.
Existia una opció que ens permetia defensar allò que sempre vam defensar i a ella ens afiliem i vam donar el nostre suport: VOX, la dreta sense complexos per a donar la batalla de les idees.
Quedeu convidats a donar també aquest pas.
Luciano Ferrer Pons és Vicepresident Provincials de la Gestora de VOX Castelló
