Ja fa un temps que els demòcrates estem creixentment esglaiats. Com més pareix que empitjora la situació i més s’escora el món cap a una contrarevolució neoliberal, autoritària i dretana; la realitat et dóna una nova bufetada:
Primer el Brexit, fenomen complex que no té lectures unívoques i simplistes, però va ser monopolitzat per la dreta nacionalista britànica. Després un episodi més de la interminable i vergonyosa saga de capitulació del PSOE davant els grans poders fàctics d’aquest país, permetent a Rajoy formar govern. La socialdemocràcia convertida en un liberalisme social demostra una vegada més el paper real que ha jugat en l’escenari polític espanyol i europeu: La pota esquerra d’un règim en crisi, com la mateixa socialdemocràcia, completament incapaç de mantenir el seu espai davant l’ofensiva del capitalisme sense fre i forces emergents que impugnen el sistema des de posicions socialistes (encara que no es fa explícitament, llevat el cas de la meua organització, Esquerra Unida). Acabat el cicle llarg electoral amb una victòria relativa del bloc dominant de poder, l’austeritat i la retallada de drets i llibertats tornarà amb força renovada al crit d'”Europa ho vol”. Crida d’una nova croada que vol aniquilar tot el que el moviment obrer i democràtic ha aconseguit en un segle de lluites, les barreres que han “constitucionalitzat” el món econòmic i posat límits als grans vampirs del “lliure” mercat, que en el fons no deixa de ser l’escenari on els grans monopolis i el poder financer es reparteixen el pastís que ens pertoca a tots.
No és casual que fenòmens tan exòtics i impresentables com Trump hagen triomfat. Els europeus ens podem consolar pensant que açò és cosa de “ianquis”, que fan presidents d’un imperi militar i econòmic a malats mentals com Nixon, actors de tercera i ignorants consumats com Reagan o fanàtics religiosos com Bush junior. És un fals consol, ja que a Itàlia, bressol del Renaixement, la crisi política va portar al govern a altre milionari impresentable com Berlusconi. Les conseqüències de la victòria de Trump són encara impredictibles, ja que va ser el nou sobirà d’un Imperi hegemònic al món. Posició hegemònica que està sent qüestionada en un món, creixement multipolar (Xina com a nou gegant i Rússia que torna a l’escenari internacional després del col·lapse postsoviètic).
Cal mostrar-nos esfereïts en veure com la feixista Le Pen o l’ultranacionalista Viktor Urban, governant d’Hongria han felicitat a Trump? És per a posar-se a tremolar? Tinc la seguretat que un nou món està per nàixer, un món de creixents i aguts conflictes socials, de desigualtat cada vegada més insultant, de guerres i conflictes sagnants. Pensem que el capitalisme va eixir de totes les seues crisis metamorfosant-se. La crisi de 1873 va matar el vell capitalisme industrial de lliure competència i va donar naixement al capitalisme financer. La crisi de 1929 va donar naixement al keynesianisme i l’estat social de benestar. La crisi de 1973 va donar a llum al neoliberalisme… Però després de la crisi del 2008, en què s’ha metamorfosat el neoliberalisme? En més neoliberalisme. A més si ens acordem que el capitalisme financer i l’imperialisme van portar a la Gran Guerra, el crack del 29 va portar a la Segona Guerra Mundial…no és cap desgavell pensar que el capitalisme porta la guerra al seu ventre, per a solucionar les seues contradiccions.
Els xinesos maleeixen dient: “Que visques temps interessants”. No tinc cap dubte que els anys vinents seran realment interessants, estiguem maleïts o no.
