Jordi Dosdà és un professor valencià.
A una setmana de l’inici del curs vinent escolar ens trobem i la immensa majoria d’interins – i els que encara no han exercit- tenen ja preparador o són inscrits a alguna acadèmia. A infantil i primària, és clar.
El col·lectiu de mestres no funcionaris té – segons les promeses no desmentides fins al dia d’avui- dues oportunitats aparentment úniques en quatre anys. I l’última pot ser només un miratge, ja que amb unes eleccions abans pot acabar passant de tot, des de mudança de govern fins a muda d’estratègia de la mateixa coalició compromís-socialista. Causa total de l’allistament salvatge a centres preparadors.
Les oposicions que s’esperen són, per cert, massives. Massives fins al punt de fer-nos pensar que o bé ens han estat enganyant els darrers cinc o sis anys o bé s’equivoquen ara. Tots no poden tenir raó.
Hi ha motius per desconfiar? Té sentit queixar-nos ara?
Segurament els que viuen de prometre estan acostumats a no poder acontentar a tot el poble, si no convoques malament, si ho fas i proposes poques places és una misèria, si les fas massives, que si s’està hipotecant el futur, que si hi ha alguna maquinació secreta funcionant, a saber.
Les qüestions són, és millor adaptar-se a poc a poc, fer créixer el col·lectiu sense urgència? O són els canvis tan necessaris que com més de pressa es donen més ho agrairà la comunitat? Fluctuació constant o brusquedat?
Té sentit prometre més places a alguns sectors de les que vacants hi havia este estiu?
El fàcil és sumar-se a la causa sense preguntar, per a una vegada que anem en el mateix sentit del corrent, no anem a posar pegues.
El primer tema a comentar al respecte és que tothom tirem cap a casa i, per descomptat, quan la Generalitat inverteix al que a nosaltres ens interessa, doncs feliços ens mostrem. No hi haurà obstrucció, segur. Seguidament, cal mencionar que, a més a més, és cert que tot el país va escàs de docents i, per fi, una oposició en condicions és el que tothom desitjava. Per tancar el cercle de positivisme, el que va davant, va davant. Com no sabem qui governarà en quatre anys, ni podem preveure pràcticament res respecte a la contractació de personal docent, millor menjar ara que tenim queviures, no siga que anem emmagatzemant-ho tot i el dia que ho traguem resulte que està podrit. Llavors sí que ens haurem quedat sense res.
També és cert que si tant necessitem de mestres, quan abans s’incorporen a la feina, abans es podrà començar a millorar el sistema educatiu valencià – i de tot el país-.
Prou pateix el col·lectiu com per a posar-nos ara a remugar.
De tota manera, cal valorar també l’altra cara de la moneda, algú podrà pensar que tot açò siga per a quedar bé, que siga una ferramenta política més per a mantenir – i aconseguir- els votants. No parle de mentides, parle d’una despesa impossible d’assumir que porte a una – novament- delicada situació financera i que esta puga ser justificada moralment sempre per totes les places que l’any 2018 vam oferir.
El futur és important, i no té cap ni peus viure per damunt de les nostres possibilitats un temps per a passar fam en un lustre.
Significatiu és recordar que abans de la llarga sequera que hem viscut també es donaren oposicions del calibre de les que ens esperen. Açò ens fa plantejar-nos si tan malament ha gestionat l’anterior govern per a que es donen estes oposicions tan ridícules com les últimes. Tan bé ho ha fet el nou, doncs?
La millora econòmica de la comunitat -i d’Espanya- és indubtable, ara bé, la principal millora ve donada pel mateix cicle econòmic. I, en qualsevol cas, per als que creuen que la intervenció sí ha estat indispensable per recuperar-nos com ho estem fent, cal recordar que el govern central no ha canviat, segueixen els de sempre. De manera que igual hauríem de moderar l’exaltació que molts valencians i valencianes – sobretot a l’educació- estem mostrant amb els que ostenten el poder a la nostra terra. Tranquil·litat, no ha vingut ningú a salvar-nos.
Les oposicions massives són conseqüència d’una neteja de dèficits, i s’ha de celebrar sense dubtar-ho ni un moment, però l’absència de moderació potser acabe destruint el que s’està edificant abans del que creiem.
Cap servei és més imprescindible – junt amb la sanitat- que este, l’educació. Llavors queda, ha de quedar, sempre justificada la despesa en este recurs públic. Ara bé, cal fer-ho amb seny, per a no supeditar el bé del poble a la propaganda electoral i per a que – de ser cert- dure molts anys.
A l’educació és important treballar avui i per a l’avui, és cert, però no hem d’oblidar que ho fem per a viure – com cal- l’endemà.
