Jordi Tàrrega és portaveu de la Comissió Sectorial Socioeducativa de Compromís per Castelló.
Tenia una altra idea per a l’article d’aquest mes d’agost. Una idea relacionada amb l’educació i de l’àmbit de la nostra ciutat. Però quedarà relegada per a millor ocasió, ja en faré ús més endavant. I em permetreu, però, que canviï l’àmbit, no em centraré en la nostra ciutat, i que, fins i tot, el tema superi amb escreix l’àmbit educatiu. I ho faig motivat pels fets ocorreguts a Barcelona, Cambrils i Alcanar, tan a prop i fa tan poques hores.
No és la primera vegada que es produeixen atacs o atemptats semblants, però no és menys cert, que jo mai els havia sentit tan a prop, tan propers. Sóc pedagog i treballo com a professor de secundària, durant més de dotze anys ho he fet a Tarragona, Constantí (El Tarragonès) i Ulldecona (El Montsià), molt a prop de Cambrils i d’Alcanar, respectivament. Part d’aquests anys, per la meua condició de pedagog (o psicopedagog, com preferiu), m’he fet càrrec de les aules d’acollida, les aules encarregades de la inclusió social i educativa de l’alumnat nouvingut. Això vol dir que he fet classe a desenes i desenes de xiquetes i xiquets, de la més variada procedència geogràfica, creences religioses dispars, llengües i races molt diverses. Ara penso si alguna d’aquestes personetes de les quals he estat el seu profe de l’aula d’acollida, durant moltes hores a la setmana, els seus primers cursos a l’institut de la seua ciutat i país d’adopció, podria trobar-se al mateix lloc d’aquests joves les fotografies dels quals estan sent difoses per tots els mitjans de comunicació. No ho sé, no ho sé…
A l’aula d’acollida de l’Institut de Constantí, dèiem que érem l’ONU, teníem alumnat de quatre continents i de més de vint països. Treballem per incloure des de la diversitat: totes érem persones diferents i totes érem persones iguals. De vegades discutíem sobre religió, sobre religions, intentàvem veure que les diferents religions no són tan diferents, i que totes poden ser igual de bones o igual de dolentes quan són utilitzades com les utilitzen els integristes. La majoria de persones que he tractat (musulmanes, animistes, budistes, hinduistes o cristianes en les seues diverses versions) són dialogants, bones persones; de tant en tant, però, et trobaves amb alguna (molt poques) que pensaves que podien arribar a l’ús de la violència per defensar les seues creences, encara que no ho manifestaven obertament perquè tenien clar que no tocava.
Insisteixo que eren molt poques persones. Amb la majoria de les que han estat alumnes meues, incloent les musulmanes, mantinc contacte mitjançant les xarxes socials, i les considero amigues meues. Em fa molta por la islamofòbia que es comença a percebre, penso en aquestes persones i pateixo per elles. En parlem per Facebook i intercanviem opinions, moltes d’elles tenen por. Hem d’aturar la islamofòbia. No debem, no podem, parlar de terrorisme islàmic. Com no devíem, no podíem, parlar de terrorisme basc. El terrorisme és terrorisme, sense qualificatius afegits, si de cas amb els noms i cognoms de les persones terroristes; la seua nacionalitat, el seu ‘credo’ (si en tenen), i la resta de característiques personals, són circumstancials.
També em fa fàstic l’ús d’aquests atemptats contra Catalunya, contra els catalans i contra el nacionalisme. Em fa fàstic! I en major o menor grau, amb paraules malsonants o políticament correctes, són molts els mitjans de comunicació que ho estan fent, és trist i miserable. Denunciem la islamofòbia i també la catalanofòbia. Aturem totes les fòbies. I al mateix temps reflexionem, perquè alguna cosa no estem fent bé.
