Després d’un cicle electoral interminable, més d’un any de contesa contínua, ha arribat l’estiu i amb ell, la ressaca inevitable entre les calors típiques de l’estació. Inclús comptant amb l’improbable escenari d’unes terceres eleccions, les coses han canviat prou com perquè podem fer-nos una idea, una foto fixa, dels resultats obtinguts per cada ban en lliça per ara.
El bipartidisme està ferit, però no mort. El règim no sols no ha sigut superat la prova de foc, sinó que es recompon no sense dificultat, obrint el camí a una eixida regeneracionista, on algunes qüestions puguen ser abordades i donar satisfacció a amplis sectors socials, mentres que les grans qüestions pendents queden ad kalendas graecas. Que tot canvie, perquè res canvie.
Presenciem una vegada més el trist paper del parlamentarisme, reduït al seu nivell més patètic. Un empat polític en què els principals actors (PP i PSOE) són per ara incapaços de donar solució. Un joc de negociacions, declaracions i acusacions encreuades que comença a avorrir, deixant una sensació de dejà vú
No obstant això, cap dels greus problemes d’Espanya s’ha solucionat, ni pareix que vagen en camí de solucionar-se. Espanya, com a país perifèric de la UE patix totes les conseqüències d’un sistema de repartiment del treball, neocolonial, on a nosaltres ens toca perdre el nostre estat del benestar, perquè el centre europeu puga mantindre el seu. És ja evident per a tots que el pròxim govern va a haver d’encarar una ofensiva per part de les institucions no democràtiques de la UE en forma de nous retalls i atacs al nostre model social, fruit del pacte de la Transició. La situació pareix que ha millorat, però si no ens deixem portar per càntics de sirena i analitzem un poc la realitat, ens trobarem amb una sèrie d’il·lusions, il·lusions que es mantenen en un equilibri inestable i que poden esvair-se al mínim bufit.
El sistema bancari seguix agafat amb pinces, dopat artificialment per a no afonar-se com un castell de naips, i amb una economia especulativa, és tot l’edifici el que amenaça d’afonar-se de nou, com asseguren molts experts. Alguns auguren que serà l’any que ve, 2017, i que hi ha alarmant senyals premonitoris. El govern del PP, satisfet pels resultats electorals i en funcions per ara, saca pit per les dades econòmiques i d’ocupació d’estos mesos. No escapa a ningú que en gran part es deu a este efecte estacional d’estiu, amb el turisme com a gran motor econòmic, però hi ha una sèrie d’elements a tindre molt en compte:
1-La majoria dels contractes són en l’hostaleria o en el sector servicis que ha ampliat la seua plantilla per a fer front a l’augment de demanda, purament estacional. No hi ha solució a un problema estructural, sinó alleugeriment temporal i momentani.
2-La majoria dels contractes són precaris i temporals per tant, augmentant també el treball en negre i una explotació cada vegada més sagnant del treballador, indefens en estos sectors.
3-El boom del turisme no es deu en molts casos a factors interns sinó a la conflictiva situació de països importantíssims com són Egipte, Líban, Tunis, etc. Açò fa que fluxos importantíssims es redirigisquen cap al nostre país i altres del Mediterrani europeu. Quan les guerres brutals i neocolonials que assolen Orient Mitjà concloguen i retorne la pau, és lícit pensar que patirem una minva considerable de turistes.
Tenim per tant, no un panorama esperançador, sinó més aïna tot al contrari: No es crega ocupació, es repartix el que hi ha i evidentment en situació molt més precària, augmentant les taxes d’explotació.
Davant d’açò i enfront de la desesperança i inclús frustració de sectors socials i populars que creien en l’assalt ràpid a les institucions cal fer una reflexió seriosa i realista. Els canvis d’hegemonia mai són ràpids, sinó que es desenrotllen a través de processos més o menys lents, moleculars, que acaben produint la conjuntura, és a dir el moment en què és necessari actuar, atacar i véncer. Saber identificar eixe moment crucial, clau, és un de les qüestions més enrevessades de tota formació política. Pareixia que eixa conjuntura es donava i probablement siga cert, però no estava escrit que seria coronada per una victòria de les forces democràtiques i populars, que el règim anava a deixar-se véncer sense moure un múscul. Per tant ara s’obri un cicle nou, no sabem la seua duració, en el que hem d’acumular forces, obrir-nos a la societat, arrelar en ella i generar, pacientment, un contrapoder que aconseguisca disputar amb èxit l’hegemonia dominant i construïsca una, alternativa. Quedar-se ara en el pur joc parlamentari, institucional, seria suïcida, perquè la neutralització o cooptació serien la conseqüència inevitable a mitjà i llarg termini.
Per tant, es planteja el debat, la discussió entre tots i totes aquells que marxamos junts en Units Podem, A la Valenciana i la resta de confluències, el curs dels esdeveniments ens imposen la clàssica pregunta: “Què fer?” de la resposta que donem, depén en gran manera el futur de les pròximes generacions.
.
Sebastián Bretones és Coordinador del col.lectiu local d’ EU Benicàssim i membre del Consell Polític Nacional d’ Esquerra Unida.
