Es compleix un nou aniversari de la Constitució: 38 anys de vigència d’una Constitució normativa amb vocació de regular la convivència integrant les diverses posicions polítiques existents. Han estat gairebé quatre dècades de les quals els espanyols podem sentir-nos orgullosos per l’obra col·lectiva realitzada.
Però cal mirar al present i al futur. I el present està marcat pel repte col·lectiu que suposa reformar la Constitució. Ja ningú dubta que aquesta tasca és un imperatiu ineludible. Fins a la Vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, en la seva compareixença del passat 1 de desembre en la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, va donar per bona la imminent creació d’un espai de diàleg i acord que els socialistes anem demandant des de fa llarg temps.
No serà fàcil culminar el repte de la reforma constitucional. M’atreveixo a dir que els principals inconvenients no vindran pel costat material. No veig insuperables dificultats per acordar l’actualització i reforçament del nostre sistema de drets i llibertats (sanitat, educació, habitatge, medi ambient, igualtat entre sexes, aconfessionalitat, etc.). Tampoc crec que la revisió de nombrosos aspectes del sistema organitzatiu dels poders de l’Estat plantegi insalvables dilemes (preferència en la successió a la Corona, supressió d’aforaments i immunitats, reforma del sistema de nomenaments d’òrgans constitucionals, foment de la participació política, etc.).
Reconec, no obstant això, dos àmbits en els quals les incerteses es multipliquen: reforma del sistema electoral i de l’organització territorial de l’Estat. I això perquè cada element aparentment menor dels quals integren les regles del sistema electoral suposa una bolcada en la normació del sistema democràtic i condiciona la mateixa existència dels mateixos partits polítics que han d’encarar aquesta reforma i, amb això, decidir el seu propi futur.
La revisió de l’Estat Autonòmic constitueix, sens dubte, l’autèntica pedra de toc de l’hipotètic èxit d’aquest procés. Aquí no cap a un maquillatge puntual. Cal abordar una revisió de conjunt, ambiciosa i coherent que satisfaci la pluralitat de posicions que es confronten en aquest punt. El repte, reconeguem-ho, és majúscul però, possiblement, en ser el més necessari de tots a la vista de les amenaces que es tanquen sobre la integritat de l’Estat, pot ser el que culmini amb èxit fent de la necessitat virtut.
Les dificultats per abordar el procés de reforma constitucional no estan, creo, tant en els seus continguts com en el context polític en el qual s’envolta: 1) gairebé tots els partits polítics propugnen una àmplia reforma constitucional; 2) curiosament, només el partit del Govern és renuent a aquest canvi i afronta el debat arrossegant els peus; 3) l’actitud majoritària dels partits polítics de reconeixement als èxits de les dècades passades contrasta, notablement, amb la d’algunes forces polítiques que postulen la fallida o ruptura respecte del “règim constitucional del 78”; 4) la crisi socioeconòmica de l’última dècada segueix estant present i provocant una profunda desafecció ciutadana respecte de les prioritats de l’agenda pública; 5) en gran manera, es percep un divorci o allunyament entre els partits polítics i els ciutadans als quals cadascun d’ells diuen representar que abocaria a afrontar l’obra col·lectiva de la reforma constitucional sense prendre-li realment el pols a la ciutadania (el que suposaria un gran risc sabent que tota reforma constitucional que s’elabori serà objecte de referèndum); 6) el tauler polític està en permanent moviment amb bona part de l’arc polític pugnant per ocupar espais aliens i, fins i tot, amenaçant-se l’existència d’uns enfront d’uns altres.
En aquestes circumstàncies, solament un alt sentit de la responsabilitat històrica en totes forces polítiques que tenen especial significació en el conjunt de l’Estat o de territoris específics farà possible abordar aquesta obra col·lectiva amb èxit. Amb això, renovar un projecte col·lectiu de convivència que durant els últims quaranta anys ha resultat exemplar i sense parangó històric. La Constitució no és un balsàmic fi sinó una eina al servei de la societat: la principal. Defensar la Constitució és la millor forma de garantir progrés, drets i llibertats per al conjunt de la ciutadania.
Els professors de Dret Constitucional ensenyem als nostres alumnes la reforma constitucional, precisament, en una lliçó que porta per títol: “La defensa de la Constitució”. Perquè reformar la Constitució és la millor forma de defensar-la. Actualitzar el text constitucional és l’única via per ajustar un vestit que s’ha quedat estret i del que estan a punt de rebentar les costures. La Constitució sobreviurà si som capaces, més ràpid que tard, de “renovar els nostres vots” sota unes regles àmpliament compartides pel conjunt de la societat i, amb això, reforçar el “sentiment constitucional” que s’ha anat afeblint al llarg dels últims anys.
