Jordi Tàrrega i Sangüesa és portaveu de la comissió sectorial socioeducativa de Compromís per Castelló.
Ben sovint ens passa, a mi també em passa, que som massa exigents i crítics amb nosaltres mateixos. Per exemple, jo mai estic del tot satisfet amb el que hem fet, perquè sempre pense que hauríem (i devíem) haver fet molt més. Però el que no podem fer és anar de masoquistes i estar contínuament fustigant-nos, ja ho fan els nostres enemics i contrincants, i ben sovint sense arguments suficients.
Si parlem d’infraestructures, tant de la construcció de nous centres educatius com de reformes integrals d’alguns ja existents, és cert que queda molt per fer, però no és menys cert que, gràcies al Pla Edificant, comencen a estar encarrilats els projectes de les noves escoles que la nostra ciutat necessita amb urgència (CEIP Vicent Marçà), així com importants reformes en algunes altres (CEIP Elcano, Mestre Canós i Herrero, per exemple), i altres intervencions de menor envergadura però no per això menys importants.
I tant que tots voldríem haver anat molt més ràpid, voldríem que estos projectes foren ja realitats, però no podem oblidar que fa quatre anys estàvem reivindicant pels carrers de Castelló que «el Mestre Canós no es tanca» i ara parlem d’ubicar provisionalment esta comunitat educativa en un altre espai per a fer un centre nou, un centre que a hores d’ara ja compta amb aula d’infantil de dos anys, una de les primeres a obrir-se a la ciutat, en un clar gest de suport de l’Administració a este centre.
Quelcom semblant li passa al Regina Violant d’Almassora, la construcció del qual es va veure aturada durant molt de temps (ara no ve al cas entrar a explicar els detalls) i que finalment ha estat desencallada licitant-se la finalització de les obres que l’anterior empresa adjudicatària va abandonar sense finalitzar.
Si pensem en els recursos humans, és ben cert que les reduccions de ràtios (l’alumnat que hi ha a cada aula o que li toca a cada ensenyant, mestra o professora) arriben amb comptagotes, sembla que ací (com en gairebé tot) mana l’austeritat pressupostària, abans per la crisi i ara per l’infrafinançament crònic dels valencians… Però no és menys cert que este any 2019 hi ha la major oferta en molts anys de places per a les oposicions, sé que hi ha qui ho critica, encara que jo no, perquè quan era interí (que també he passat per esta etapa) desitjava que l’oferta de places a les oposicions fora ben gran, atès que així incrementava la probabilitat de poder obtenir-ne una.
Crec que es va per bon camí, serà llarg, però anem en la direcció i sentit correctes. Queda per recuperar gran part de les pèrdues de drets que per al col·lectiu docent va suposar la crisi i les mesures salvatges que el govern del PP, presidit per Mariano Rajoy, va aplicar. Seguien els dictats de la Unió Europea i les seues amenaces d’intervenció, que finalment, amb rescat o sense, d’una manera o l’altra, vam acabar patint tots els ciutadans de l’Estat… O no és cert que amb les retallades sofrides per tots (educació, sanitat, serveis socials, salaris, prestacions…) s’han rescatat entitats bancàries, públiques i privades, que uns pocs van arruïnar lucrant-se ells d’una forma totalment obscena?
Vénen eleccions, vénen campanyes, ja estan convocades també les Generals, en sentirem de tots colors, però hem de prendre un cert distanciament i intentar ser objectius. On estàvem i on estem… Hem avançat, molt, però no ens donem per satisfets: hi ha marge de millora.
