Tenen els xiquets massa vacances? – L’opinió de Jordi Dosdà

No hi ha cap truc final, cap màgia fantàstica. No hi ha una resposta vàlida o objectiu a aconseguir, no s’ha d’acabar amb cap drac i tots serem feliços. Cadascú té la seua opinió i poc relacionada està amb la quantitat, tot té a veure amb la distribució i aprofitament, el com repartim els dies lliures i quin ús es fa d’aquests.

Per als que esperen desesperadament cadascun dels dies de festes nacionals o autonòmiques, estaran d’acord en el fet que un dia solt ens pot salvar, però tampoc ens farà segurament feliços si no ho som ja. No només l’endemà ens espera la realitat, sinó que la presència de la tornada no ens deixa viure el dia lliure en condicions. No podem fugir de l’ombra de l’endemà, com tampoc podem planificar cap cosa que s’estenga més de vint-i-quatre hores.

Al final pareix que eixa jornada sense escola siga única i exclusivament per a avançar feina o per a estudiar. Els més afortunats podran, fins i tot, gaudir d’unes hores extra al llit. En un dia no es desconnecta, en un dia es recuperen forces, però res més.

Certament els xiquets d’infantil, primària i de secundària no tenen ni els mitjans ni – habitualment– l’interés d’elaborar plans de més de quinze dies. Tampoc molts dels universitaris. Llavors, necessiten més de quinze dies seguits de vacances?

Tal vegada caldria no tenir alguns períodes de desconnexió tan llargs i tenir més vegades a l’any tres, quatre o cinc dies seguits expedits de preocupacions curriculars. Està clar que a moltes regions del país l’aturada estiuenca es dóna pràcticament per motius de salut, ja que els nostres centres – públics– són incapaços de frenar lipotímies i desmais. Tampoc passaria res per equipar millor les escoles i instituts. En qualsevol cas, hi ha altres períodes dels quals sí que es podria fer mà per tal d’equilibrar més els lapses d’oci.

Al que no li trobe dubtes és que tenir per festa un dia solitari pot acabar transformant-se en un solitari dia per al xiquet, on els pares treballen o bé no acaben de tenir temps per a passar-lo junts. De tenir-lo és possible que troben grans dificultats per a dissenyar plans que siguen plaents per a tots en tan reduït interval.

El que fa falta és una major organització i capacitat de gestió de les vacances i els menuts tot això ni poden ni els interessa controlar-ho. Ací entren les famílies, els veritables culpables tant de l’èxit com del fracàs d’un bon aprofitament del temps de lleure.

Més enllà de continuar als llargs períodes d’esplai amb l’educació informal o no –la formal hauria d’estar altament restringida–, el que és intolerable és que un xiquet de deu anys s’avorrisca. Les vacances no són per a estar a casa de principi a fi, o almenys no per a estar fent el mateix de sempre. En cas de ser aquest el pla, tal vegada no hauria d’estar tant de temps lliure.

Al cap i a la fi, als més menuts els agrada l’escola, allí tenen a la majoria dels amics, allí tenen més estímuls que a cap altre lloc i són capaços, amb majors facilitats, d’aprendre coses noves cada dia.
Un xiquet avorrit és un xiquet que està malbaratant moments de la seua vida per a formar-se, de la manera que siga, per a créixer socialment i, en definitiva, per a ser més feliç ara així com potencialment ser-ho a un futur no tan llunyà.

Viatjar, anar al zoològic de la província veïna, anar de càmping amb la família o amb altres iguals de campament. Fer tallers, anar a les festes del poble, del barri; fins i tot a parcs aquàtics i d’altres sense aigua. No es tracta d’estudiar, no es tracta de fer quadernets de Santillana ni millorar la cal·ligrafia, es tracta de viure experiències, conéixer nous llocs i realitzar noves activitats. Es tracta de trencar amb la resta de l’any.

Canvien molt els més menuts quan veuen noves ciutats, tasten nous menjars o s’animen a jugar a ping-pong amb uns belgues de la seua mateixa edat quan han trobat al càmping. Encara que entre ells no es diguen res, s’entenen igual. No està aprenent idiomes cap dels xiquets, però estan, indubtablement, millorant les seues destreses socials i, en general, la seua comunicació. Està fent miques també la barrera entre països.

Et fa més tolerant i respectuós amb el nou, el diferent i el desconegut.

Veure i estar amb nova gent, belgues o iguals del seu barri que van a una altra escola i mai havien coincidit fins ara, a un castell inflable que han instal·lat al poble, els fa més oberts a diferents possibilitats. Els fa prendre decisions a l’hora de conéixer o no a diferents persones, no tenen l’obligació de fer-ho, no estan tot l’any tancats tots junts entre els sis murs de l’aula. No, estan decidint per primera vegada, estan sent, per fi, lliures.

Un mínim de temps és necessari. No als esplais de més de quinze dies, però tampoc a les parades que duren el que li costa al planeta girar sobre si mateixa. No obstant això, la quantitat no serà tan important com la distribució dels dies de vacances al llarg de l’any i, de tota manera, el més rellevant serà sempre l’ús que es faça d’aquest temps.

.

Jordi Dosdà Marqués és col·laborador en Diari Millars.