L’altre dia era al mercat i els temes tendència es mantenien, que a quan està el quilo, que si no me’n fiques de tocades, que si la setmana que ve en portaràs més. Cap escàndol. Fins que escolte la paraula «guerra». Deu minuts després, travessats tots els establiments, vint-i-un ecos d’aquesta comptava. No tingué por, al cap i a la fi no eren tantes com les que aquell matí havia llegit a la xarxa.
Mentrestant, què diuen els dirigents del país? Que cal esperar a les eleccions –i quan acaben tornarem al tema de la independència–.
No és cap bogeria aquest meninfotisme atenent a les terribles preocupacions actuals dels potencials líders. Un està tan centrat a assegurar que tothom sàpia que els seus rivals polítics són o bé d’extrema esquerra o bé d’extrema dreta, que es va equivocar de sabates -això comenten els i les gurus de la moda- a l’esperat primer debat. Ara bé, la camisa blanca, com cal.
Un segon va sortir l’altre dia a la televisió -aquest també està darrerament posant-se molt la camisa blanca- i deia que buscava feina, de president crec. Encara que actualment el més rellevant del seu entorn és, amb tristesa vertadera, que un antic company conjuga rival i cocaïna. Com una vegada digué Spinoza «l’experiència ens ha demostrat que a la persona no li resulta cap cosa més difícil de dominar que la seua llengua», tal vegada ell no es referia a açò, però a mi em serveix. En qualsevol cas, que sí, que tothom vam veure ja a Salvados que a res han estat de presentar-se junts, però fins ací, que ningú crega que ara aquest també fa viatges a les Amèriques, i de passada aprofita per a material de campanya.
Aquest tercer totalment focalitzat amb els trenta mil euros. Això sí, amb el color de moda també, que no falte.
El govern no va assistir a un debat on es podia parlar d’aquesta temàtica tan delicada. No passa res, el president sortia dos dies després amb Osborne jugant al futbolí, necessari, amb – per descomptat– una arriscada camisa blanca. El quilo de la transparència no para de pujar.
Després, menines.
Hi ha un altre que li interessa molt que sapiem que el morat és ja un color vell i conservador, ells són els veritables radicals, els que van a trencar les estructures vigents del país.
I se m’oblidava, els que pensava que ja no existien. Es veu que s’intoxicaren provant un gaspatxo andalús i encara estan pendents d’això.
Si hi ha més, no els he vist, no deuen passar pel meu carrer.
Obviem lleis europees de crida a la lluita i signatures antigihadistes televisades, què tenen els nostres polítics per a oferir abans del 20D? –I no de transparència, que ja l’estan combatent des de la passarel·la–.
La pregunta no és la del sí o el no a la guerra, la pregunta, les preguntes més bé, són per què i per a què a la guerra. Si encara algú té ganes de contestar a la més típica, només cal fer un poc de memòria, que deu anys són molts depén per a què, però indubtablement deu anys no en són tants per a què fills i filles tornen a deixar-nos abans que els seus pares i mares. I cap cosa més terrible se m’acut.
Veurem a la campanya.
L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.
