Este llibre escrit per Joan Navarro i publicat per la Institució Alfons el Magnànim ha sigut reconegut amb el Premi de la Crítica dels escriptors valencians de 2005 i amb el premi Carles Salvador de 2010.
Joan Navarro representa dins de les lletres valencianes, l’inici d’una nova estètica, que s’ha identificat amb la de la Generació dels 70, la qual amb els seus versos i els dels seus contemporanis, significà el naixement d’un nou paradigma literari d’una enorme influència en els anys següents.
Amb 22 anys va guanyar la primera convocatòria del Premi Vicent Andrés Estellés amb un llibre que assenyalava com s’havia arribat al final d’un període, el de la poesia social, i començava un altre d’una lírica que utilitzava un nou llenguatge, més cuidat, més poètic i menys funcional. Va ser aquella una proposta de modernitat, formulada per un grup d’escriptors nascuts a la dècada posterior a l’acabament de la guerra civil espanyola, majoritàriament en la part final dels anys quaranta, que es manifestaven independents d’aquella confrontació i que van formular les bases de la poesia del postfranquisme.
