De totes les invasions colèriques que l´l’Alcora ha patit a través de la seua història, sens dubte la pitjor va ser la d’1.885. El punt àlgid de l’atac va durar des de mitjan Juny a mitjan Julio, aconseguint el seu zenit el citat 1 de Julio d’1.885.
El nostre enemic procedent del Ganges, encara que xicotet era un potencial assassí. El mortifer atac que va patir L’Alcora el citat any, va deixar seqüeles inimaginables entre la patida població alcorina.
No va quedar llar alcorí lliure de l’invasor, portant-se per davant algun familiar o amic. El que es va salvar va quedar afectat psicológicament. L’enemic seguia matant alcorins enmig d’un caos impressionant sense deixar-nos temps per al respir. Era impossible poder enterrar dignament als morts.
Tots els dies es confeccionava un part, un comunicat similar als quals es fan en temps de guerra, on s’anotava “Invasions” (Nous contagis), i “Defuncions”.
El dia cim va ser l’1 de juliol de 1885, amb el següent detall:
Invasions………………… 36
Defuncions……….…….. 23
El dos de juliol va anar una mica millor, però igualment nefast:
Invasions………………… 30
Defuncions.…………….. 18
Aquest brot de còlera es va saldar amb 507 infectats (14% de la població), dels quals van morir 288 persones (120 homes i 168 dones).
El Govern Civil de la província, en aquests casos era taxatiu: Quedaven prohibides totes les festes, fires i trasllats no autoritzats i fins i tot la immobilització d’animals. Lògicament s’impedia costara el que costara la circulació i contactes entre poblacions.
Quan es va marxar el terrible enemic, els alcorins, delmats i esgotats, encara van traure forces per a pujar l’Ermitori del calvari, on van celebrar una solemne Eucaristia als peus de la seua Crist. Les festes, prèvia autorització governativa, es van retardar a l’octubre, del 25 al 31, passada la quarentena en la qual va estar sumit el poble.
José Manuel Puchol Ten és cronista de L’Alcora
